La sortida

A les 4.00 a.m. comença la tensio al cos. S´ha díntentar estar tranquila, el pitjor que pot passar es que et fiquin un numero 6 i et prohibeixin tornar al pais en 5 o 10 anys. Aixi que em fico a la cua de "Barcelona", on ens rep un noi que ens fa preguntes de seguretat: quan vaig arribar, on he estat, amb qui he estat, on he dormit, com estic (cansada, o no es evident en les meves ulleres de no dormir?) i qui m´ha fet léquipatge. Em mira, mira el passaport i... sén va.

Els nervis s'apoderen de mi, i recordo el que em van dir: no nomes et mira qui t'ha fet les preguntes, aixi que intento dissimular fent veure que estic molt cansada i tinc molta son. Torna, i em pregunta si m'han regalat coses i les porto a sobre. Perque? li pregunto; questions de seguretat, pot ser que t´hagin donat explosius... la cara, cadascu que se la imagini. Posa una enganxina amb un codi de barres darrere el passaport, i el mateix a la maleta, que la posen a dins d'un super escaner, que un cop analitzada, l'expulsa bruscament.

Em poso a una altra fila, on una noia em crida i em remena la maleta de dalt a baix: quan obre la cremallera, la tovallola i les sabates salten disparades i em demana que tregui tots els aparells electronics, que els hi passa un aparell una mica extrany que no em diu per a que serveix, pero creuen que permet veure si la roba ha tocat les armes. Mentrestant, em pregunta on he estat, que he fet i amb qui he estat. Recordo i trec algunes de les armes memoritzades la nit anterior. Intento semblar discreta, una turista curiosa pero molt cansada. Acaba, i la maleta no tanca... prou havia costat posar-ho tot en ordre. De les maletes de ma, ni cas.

M'acompanya a fer el check-in: aquest cop, sere valenta i demano finestra. Aquest viatge em dona forces per superar aquesta estupida fobia; i ho provare. Anem a carregar la bossa en una cinta per malerials especials, no fos cas que les corretges de la bossa sénganxessin ves a saber on. M'indica cap a on he d'anar, i segueixo intentant ser simpatica. Canvio els shekels que em queden, i passo el seguent control: registre de les bosses de ma, al nivell dos. Dos noies una mica bordes s'encarreguen de desmuntar-me les dues bosses que porto, amb uan actitud bastant fastigosa. Cap pregunta, cap comentari excepte: ja pots recollir-ho tot i tirar endavant.

Ultim control: expedicio de la visa per sortir. Faig cua, i ara si que estic cansada de tant militar, tant control i tanta paranoia. Li dono el passaport, ni bona nit ni res... que us donguin a tots. La dona em mira, confirmant que el passaport es meu. Cap pregunta, m'estampa el segell a la pagina del costat i em torna la documentacio. Estic a dins de la zona internacional, i deixo enrere Palestina. Son les 5.30 a.m.

Zones

Divisio territorial del West Bank per zones (arees) on els palestins tenen acces lliure, acces amb permis o sota control militar.

Al canvi d'area es on es situen els controls, anomenats check-points, militars d'Israel. En les arees israelianes, es on es troben els assentaments de colons, que justifiquen l'ocupacio militar del West Bank (Cisjordania).

Controls que, per tant, vigilien a la poblacio constantment i la tenen en condicio de setge. Actualment no es considera una situacio de guerra sino de tensio militar. L'exercit israelia, per tant, tambe controla les fronteres del West Bank a Jordania, la mes important i "legal" (si no vols creuar per les muntanyes i jugar-te-la a ser disparat) es a Jerico. Per on acaba de creuar en S., que es frances palesti: diu que vol viure en aquesta terra, i que ha tornat per quedar-s'hi perque es casa seva, amb el somni d'estudiar a la Universitat de Nablus i trobar una feina... la ideal seria al consulat frances o sent mestre d'aquesta llengua.

Cada 3 mesos se li acaba el visat, i ha de creauar fins a Jordania pagant 20 dinars (uns 25 euros) i passant pels controls de l'exercit israelia i de l'exercit jorda. Diu que es una merda, que quan no et paren uns ho fan els altres. La penultima vegada, va estar detingut 4 hores i mitja en una sala, responent preguntes del servei d'inteligencia jorda i sense beure res, perque patia que no li haguessin posat res al te. L'excusa? Si era terrorista i planejava entrar a Jordania per preparar atacs terroristes a territori israelia.

Aquest cop, 2 hores i mitja esperant al check-point israelia per tornar a entrar. Diu que l'actitud no pot ser la mateixa que amb els jordans, perque ell necessita el visat per entrar, per tenir 3 mesos mes per continuar amb la seva vida a cisjordania. Aixi que, paciencia, molta paciencia. I paciencia en tindra fins que aconsegueixi tenir una especie de doble nacionalitat: la francesa i la ID palestina, que la compulsa el govern israelia. Sempre ha de respondre les mateixes preguntes, i sentir-se observat constanment per altres militars que la seva feina nomes es observar la seva actitud mentre respon les preguntes que un altre fa; i explicar la seva vida, la seva rutina...

La terra per qui la treballa...

Azmut es un poble al costat de Nablus, de pocs habitants, la majoria dels quals son agricultors. Azmut es una zona B (d'acces de a poblacio civil pero no militar ni policies amb permis de l'exercit israelia), ja que quan s'acaben els olivers, a dalt la mutanya, hi ha un assentament de colons jueus amb una part antiga i una d'altra de nova.

Per coneixer i estimar una terra, l'has de treballar. Avui he tingut el privilegi de poder acompanyar a una familia de pagesos a collir les olives, a les afores de Azmut. Hem caminat uns 20 minuts, acompanyats d'un burro carregat fins dalt (amb les lones de plastic i el que seria el nostre esmorzar i la nostre beguda). Ens han donat 4 explicacions tecniques sobre com es cullen les olives de la manera tradicional: a la terra l'has de cuidar, no fer-li mal. Si aixi ho fas, bons seran els resultats que n'obtreguis. Ens han preguntat sobre les tecniques de conreu als nostres paisos, i la cara de panic quan els hi he explicat que existeixen maquines que agafen els olivers pel tronc i els sacsejen, ho deia tot... semblava que se'ls trencava el cor. A les 10, parada per esmorzar: he tastat el millor formatge de tot palestina, fet a casa; i el millor te, fet a foc de llenya amb una tetera carbonitzada.

Els arbres que tocavem van ser plantats despres de la segona intifada, quan molts d'ells van ser tallats o malmesos pels colons. I no es extrany, perque en les 4 hores que hem estat ajudant a la familia, han vingut 4 vegades els policies, fent preguntes i blablabla (rutines de seguretat per l'assentament). L'ultima visita ha estat un avis, a les 14.00h tots fora d'alla. I ni en broma miris a aquests homes ni als seus cotxes; prohibit desafiar. Tenen una gran extensio de terreny, i la temporada va comensar el dilluns, i se'l acaba el dijous perque no tenen mes permisos per recollir l'oliva. Per aixo, es creen unes especies de cooperatives entre tots els granjers per intentar treure el maxim d'olives en aquests pocs dies que els deixen trepitjar la seva terra.

El camp esta ple de rocs i males herbes; i potser es normal quan no ens deixen treballar la terra durant l'any, nomes a l'octubre. Es la seva terra, la de la seva familia, la que treballen els fills, els pares i els avis; la terra que haurien de poder treballar com i quan volguessin, no per un paper o sense paper, amb riscos de ser disparats des d'alguna casa o empresonament "preventiu". Questions de seguretat relatives, crec jo, quan parles de 8 agricultors que treuen les olives una a una dels arbres, les carreguen en sacs a dalt d'un burro, beuen te i s'asseuen sota els arbres per reposar i tirar-se una mica d'aigua per sobre amb uns cantirs forrats de pell.

Els nens treuen les olives de les branques mes baixes i recullen les de terra; les dones i els mes grans, treuen les de les branques mitjanes; i els mes joves o experts, pugen dalt d'una escala o a sobre el tronc. Des de baix, algu pica fort amb una bara i quan acaba, tothom sap el que ha de fer. De tant en tant, algu llensa alguna oliva per jugar a endevinar qui ha estat.

Arbres immensos i olivers joves donen "zeituns" que serviran per fer un dels olis d'oliva mes bons del mon. I discuteixen sobre l'herencia de la propietat entre els homes i les dones, perque quan estimes la terra, el demes perd importancia.

Des d'una altra perspectiva

“Algunos observadores occidentales consideran que la mujer que se cubre la cabeza, estará en una posición de inferioridad frente al hombre. No hay nada más alejado de la verdad. En el Islam, la mujer que se viste de esta manera inspira respeto, y a través de su modestia, rechaza la sumisión sexual. El mensaje que esta mujer da cuando usa la vestimenta islámica en la sociedad es: “Respétenme por quién soy. No soy un objeto sexual”.

(…) Convertir a las mujeres en objetos sexuales para satisfacción de los hombres no es liberación. De hecho, es una forma de opresión deshumanizante rechazada por el Islam. La liberación de la mujer musulmana es que sea reconocida por el contenido de su carácter y no por la exhibición de sus atributos físicos. Desde el punto de vista islámico, la mujer occidental “liberada” –quien debe ocuparse constantemente por su aspecto, su figura y su juventud para complacer a los demás– está atrapada en una suerte de esclavitud.

(…) La búsqueda de conocimiento es obligación de todo musulmán, hombre o mujer. A las mujeres se les recomienda adquirir conocimiento islámico, seguir sus carreras académicas dentro del marco del Islam y luchar por satisfacer su curiosidad intelectual. Impedir el acceso a la educación va en contra de las enseñanzas del Islam.”

El Islam es…, de Pete Seda (2006).

Casament

Ara fa 5 dies em va arribar a les mans una invitacio per anar a un casament; davant la meva incredulitat i les bromes que es van fer, ahir vam anar a la festa.

Arribem amb taxi a Balata Camp, a una sala de festes que hi ha just a l’entrada del camp de refugiats. Es un edifici que sembla petit de fora, pero per dins es enorme. Tan punt entrar, els homes es queden en una sala a la part d’abaix i nosaltres seguim la ruiada de dones que puja fins la segona planta. Tan punt entrem a la sala, sentim com si molts ulls se’ns clavessin a sobre nostre, com si fossim essers extranys; i potser ho som, per la manera de vestir, o potser perque som, juntament amb unes 5 dones mes, les uniques que no potser el hiyab. Busquem algu conegut i la trobem: la dona de l’A. ens fa senyals i ens apropem a la seva taula, al darrere de tot de la sala. Les cadires son de plastic, pero estan decorades amb unes teles vermelles estupendes.

Al cap de 10 minuts, posen la que suposo que es la musica tradicional de casament arab (no el tipic txan txan txa txaan!) i totes les dones s’aixequen de les cadires per veure entrar a la nuvia, vestida de blanc i el cap descobert, envolta d’unes 10 criatures que porten espelmes de color blanc. S’agafa al bras del seu marit i esta acompanyada per tota la familia, homes i dones. Arriben davant d’un escenari i tota la familia comensa a ballar, mentre les assistents aplaudeixen i animen a la familia. Aquest subidon va disminuint, les dones es van assentant a les cadires i paralnt entre elles, com si no es tractes d’una celebracio. En acabar, els nuvies pujen a dalt l’escenari, on hi ha un sofa de color blanc decorat amb llums de neo blaves, i flors blanques i verdes, que els permeten veure a tots els convidats mentre dues dones s’encarreguen de grabar-ho tot en video i de fer fotografies del moment. Els homes de la familia marxen a l’altre sala, i el nuvi es queda sol davant de les 200 dones que debem estar en aquella sala.

La familia segueix ballant fins que arriba el pastis; mentrestant, a les convidades ens ofereixen aigua o suc. Encenen unes bengales i el tallen, en rigurosa celebracio. Quan s’acaben, ballen una especie de balada amb un fons maquinero una mica extrany, i tothom mira expectant la parella. Reparteixen el pastis i la dona es cobreix el cap amb un hiyab blanc precios i els brasos amb una rebequeta blanca. Entra tota la familia de la nuvia, per felicitar-los per l’enllas, donar-los diners i fer-se la fotografia de record. En acabat, tots els homes que estaven a l’altre sala comensen a entrar –uns 200- i fan una fila, seguint un ordre estricte: familiars, amics intims, amics no tant intims i companys de feina. Un per un, es fan 4 petons i una abrasada, es diuen unes quantes coses a l’orella i “click” la fotografia pel record. Aixo dura com uns 30 minuts, mentre moltes dones, un cop acabat de menjar el pastis, s’aixequen i marxen.

Nosaltres esperem als voluntaris palestins, que son els ultims en felicitar al nuvi. En aquesta segona ronda, la nuvia no entra en les celebracions pero si en la primera, on es la familia qui dona els obsequis i abrasa als recent casats. Quan acaben, els homes fan un cercle i canten cansons, fent ballar al nuvi al mig; les dones, per la seva part, i la familia d’ella, fan un altre cercle i canten mentre la fan ballar a ella. La celebracio dura unes 2 hores i mitja, sense menjar excepte el pastis i sense begudes, excepte el suc. Tot plegat em resulta una mica shinie, una mica extrany i aburridot... pero es mes que res, un acte social on pots veure gent molt ben vestida (els mes propers a la parella) i d’altres que van amb texans i una samarreta d’estar per casa.

Tot plegat molt extrany, pero suposo que son coses del relativisme cultural. Es tracta d’entendre els perques de cada situacio, cosa que em portara un temps...

Prohibit tancar-se

A Nablus hi viuen un 670 cristians, que formen part de les mes de 145.000 persones… vamos, menys d’1% que estan dividits entre l’esglesia ortodoxa grega, la romana i l’evangelista. I als pobles propers de la ciutat, 26 persones de creensa cristiana que no tenen esglesia propera on anar a resar o celebrar qualsevol cosa, i s’han de desplasar fins aqui per fer-ho.

Es senten part de la comunitat palestina, perque han nascut aqui i alguns d’ells tambe son refugiats del 48. Per a ells es molt important viure, parlar i entendre les preocupacions de la gent, buscant la mutua entesa i treballar per a la construccio de solucions al conflicte i d’un futur en pau. Intenten ajudar, en la mesura que poden, a totes les persones que poden. Entre el 40 i el 60% de la poblacio que viu a Nablus esta per sota de la red-line (llindar de pobresa), entre els quals tambe es troben aquestes families. Estan al mateix vaixell i es senten germans de tothom: celebren el Nadal amb els musulmans i practiquen el ramada com a mostra de respecte a l’altre comunitat.

Parlo amb en J., un home gros i sense cabell que li deixa al descobert una cicatriu en tot el cap. Em mira directament als ulls –una costum molt palestina– mentre em respon a la meva gran pregunta: I la Segona Intifada, que? Recorda que al 2002, no sap qui pero s’ho imagina i em deixa entreveure la resposta, van disparar a mitja nit la fasana de l’esglesia i van calar foc a la porta de fusta, que va poder canviar gracies a la constribucio d’un home ric de Nablus. Els soldats entraven, igual que a casa seva, a l’esglesia per registrar-la sovint (tot i que gaudien d’una posicio privilegiada davant l’exercit israelia). Mira per la finestra i em senyala un petit bosc del davant: “500 persones van acampar aqui, durant la segona Intifada quan no tenien casa i vam obrir totes les nostres portes per donar-los el que podiem, menjar o aigua, tot s’hi valia. Aquella gent ho estava passant molt malament”.

Creu en el dialeg, hi creu fermament i intenta trobar solucions constructives als seus problemes: li agrada que les persones musulmanes visitin casa seva, “son els meus germans” repeteix tota l’estona, i si no parla amb ells, no pot intentar donar resposta. No vol convertir a ningu, no vol que ningu es converteixi a res sino que facin el que senten des de dins el cor. Recorda quan va rebre amenases de mort, de destruccio de l’esglesia... pero diu que no te por, i no la tindra mai. Quan fas el be, no has de patir per res; fes el que estigui a les teves mans i viu en pau. La resta vindra sola.

Nablus

Una ciutat plena de contrastos que intenta sobreviure a una situacio desesperant; per a molts, es la capital economica del West Bank, amb els seus 160.000 habitants dels quals una gran part vui dels subsidis i ajudes que l’Autoritat Nacional Palestina reparteix. Una ciutat on pots veure des del mes nou 4x4 fins al que va el burro carregat fins dalt o qui va a comprar a cavall; una ciutat que no te transports publics urbans perque la gent s’organitza per agafar taxis, pagant 20 centims el viatge (i veus que es una situacio poc sostenible quan els carrers estan tenyits de cotxes grocs i negres) o com a molt, 1 euro.

Una ciutat que te com a veins 4 camps de refugiats on hi viuen aglomerades milers i milers de persones que esperen tenir un cop de sort i prous diners com per marxar d’alla; molts d’ells, renunciant a l’esperansa de recuperar les seves llars a Jaffa o Haifa –actual territori israelia. Una ciutat de mes de 5.000 anys situada en una vall que ha comensat a creixer per la muntanya, on les cases estan enganxades l’una amb l’altre i el ritme de construccio no para. Les deixalles s’acumulen als vorals de les carreteres, a les cantonades dels carrers: no hi ha papereres ni contenidors. I si els tinguessin, on ficarien la brossa? On reciclarien els residus? Una ciutat que escolta, per tot arreu, els avisos de les mesquites per resar els 5 cops al dia i que per la nit es tenyeix de verd, el color de l’islam, omplint-se el carrer mes bonic de Nablus d’homes i parelles que passejen tranquilament entre cartells brillants, llums de neo als restaurants, olor a falafel i a sucre...

Una ciutat on les botigues surten al carrer, on el mercat esta ple de vida i colors, on els venedors et conviden a fruita mentre et treuen informacio de qui ets, d’on vens i a on vas. Una ciutat on la gent et reconeix, on encara es saluden pel carrer, on els telefons mobils no paren de sonar i on els cotxes toquen el claxon per adelantar, per cagar-se en la puta i per saludar: ordre dins el caos. Una ciutat que te un casc antic que diuen que es precios, pero que no es pot veure per la quantitat d’articles que li penjen de les parets; articles d’importacio, ja que Palestina produeix molts pocs productes i la majoria porten el segell “Made in China” i son imitacions cares de roba carissima. Una ciutat que al principi espanta i desconcerta, despres t’agrada i t’acull i, al final, et fa sentir com a casa.

Nablus es una ciutat poc cridanera pels turisme, pero molt atractiva per la vista quan aixeques el cap del taxi, en hora punta –sobre les 12- i veus com tothom creua els carrers per on sigui, perque de passos de vianants n’he vist 4 comptats, els cotxes s’aglutinen i corren a gran velocitat, els claxons tapen qualsevol altre soroll; pero la gent somriu, el taxista somriu, la vida somriu; molt atractiva per a les orelles quan escolten les comparses de cotxes celebrant un casament, com a rutina, un cada dia, o quan esculls sentir les veus que repeteixen cansons arabs que es canten a tota hora, en qualsevol moment; molt atractiva per a l’olfacte, perque tot i la gran contaminacio que l’acompanya des de les 6 del mati quan surt el sol i entra a l’habitacio que no te persianes, fa olor a pa acabat de fer, a kebabs i showarmes; molt atractiva per als sentiments quan entenen els cartells que s’enganxen a les parets, quan toquen els murals i pintades de les parets, quan et conviden a casa parlant en arab i gesticulant, quan imagines 10 anys enrere els tancs disparant i bombardejant els mateixos carrers per on ara repitjen els teus peus.

D'entre moltes altres coses...

N. viu a New Askar Camp, en una casa on hi viuen tots els membres de la seva familia: pare, dona, filla, germans i dones i molts, moltissims nens i nenes petits. Treballa com treballador social als campaments de refugiats de Nablus: A Old Askar, a New Askar i a Balata juntament amb un equip de 15 persones. Per a fer-se una idea, 15 professionals per a unes 50.000 persones en condicio de refugiats.

M'atreveixo a preguntar-li sobre els seus records de la Primera i la Segona Intifada, despres d'ensenyar-me tota la casa, presentar-me a mitja familia i convidar-me a un cafe; un dels mes forts que he pres fins avui. Ens assentem al sofa del menjador, i la seva dona s'asseu amb nosalres. Ella, a dins de casa, no porta el hiyab encara que jo no sigui de la familia. M'ensenyen les fotografies del seu casament i ens riem plegats de com funcionen les ceremonies matrimonials a Palestina: per escriure un llibre. Parlem de la seva filla: nomes en te una, i creu que si n'han de venir mes, Deu ho decidira. Pero per a una familia pobre, tenir un fill es una cosa molt cara i has de ser conscient en tot moment per donar-li el millor al llarg de la seva vida. Ella va neixer al 2006, en plena Segona Intifada.

De les dues guerres, recorda la pitjor la Segona, que va comensar al 2000. Fins llavors, havia visitat 5 vegades la preso i durant la segona, s'hi va passar 4 anys mes tancat en territori israelia. Treballava com treballador social a Nablus i la UN li va oferir feina, del mateix, als camps de refugiats; va acceptar. Recorda el dia que li van donar el peto de la UN per a ser reconegut pels soldats. La seva feina sembla relativament facil: visitar les families per assegurar-se que tot esta be, intentar fer arribar menjar, aigua i medicaments a les persones que viuen al campament... I retirar els cadavers del carrer.

Al comensament de la segona Intifada, els soldats van entrar a New Askar i van matar 6 persones. Els treballadors de la UN els van demanar permis per retirar els cossos i poder-los enterrar, i aquest permis no va arribar fins a 6 dies mes tard. S'apreta la boca de l'estomac i amb els ulls mig plorosos em diu que no em puc imaginar l'estat en que es trobaven. Fer arribar medicaments i menjar era tot un repte, ja que sempre havies de demanar permisos des de l'agencia de la UN de Jerusalem a l'exercit central, i aquest enviava la resposta als soldats del camp. Tota una aventura. Recorda que un dia, amb el camio de la UN preparat (banderes, senyals de llum, treballadors amb petos) i amb permis del primer tanc, van anar direccio a New Askar. Quan havien passat 20 metres, van comensar a ser disparats a matar pels soldats que custodiaven el camp: no s'havien passat l'ordre de deixar-los passar.

Jenin tambe estava sota la seva area d'influencia i havien de fer arribar els productes alla. Un trajecte que amb sort, ara, tardes 40 minuts, ells van tardar un dia sencer. En cada check-point, els demanaven els passaports i el llistat de coses que portaven al camio; i clar, ho havien de revisar. Un dia mes tard de la sortida de Nablus, van arribar al campament de Jenin. Alla, el primer control va fer el mateix i tan sols 10 metres mes endavant, l'ultim check-point per entrar. Els van tornar a demanar tots els papers i els van ordenar que posessin les capses dels medicaments al terra, i allunyessin el camio. Un tanc els va passar per sobre de tot el material. Es torna a apretar la boca de l'estomac. Un silenci i comenta: vam tornar a trigar un altre dia sencer en arribar a Nablus.

Check-point

Sortim de Nablus, direccio Ramallah per poder agafar un altre autobus, que ens portara cap a Jerusalem. Aqui, als territoris ocupats, el transport public esta centralitzat en aquesta ciutat, que es la capital adminitrativa de Palestina mentre s,espera que pugui ser Jerusalem Est (actualment, sota fronteres israelianes).

Quan agafem el segon autobus, direccio Jerusalem (una distancia de 20 km que, amb sort tardes 40 minuts en fer) i ens trobem amb un check-point enorme a la sortida de la ciutat. Esta al costat del mur de l,appartheid, que esta decorat amb enormes graffitis i murals sobre la llibertat. El nostre autobus esta ple de turistes o internacionals i palestins; normalment, els israelians tenen altres transports i no agafen els mateixos busos que nosaltres: autobusos vells, plens de gent que acaben fent trajectes llargs de peus, amb una calor asfixiant perque en pocs d,ells hi ha aire acondicionat; sempre, es clar, quan es viatja en territori palesti on sembla que no hi ha limits de velocitat i on no es obligatori l,us del cinturo de seguretat.

Aturen l,autobus i baixen totes aquelles persones que tenen identitat israeliana: palestins aue viuen en territori israelia (palestins del 48). Els altres, ens quedem a dins mentre veiem com pugen 3 soldats. Un d,ells, espera al darrere de tot, observant als seus companys com fan la feina; el tenim una fila per darrere. Al davant, una noia enorme, mastegant xiclet, i amb una ametralladora de mig metre que gairebe no li passa pel passadis, comença a demanar els passaports. Darrere seu, un altre soldat la protegeix i vigila als passatgers.

S,acosten a nosaltres i ens mirem, intentant posar cara de turistes i ens busquem amb la mirada per tranquilitzar_nos. Ens miren la foto, ens miren la cara i tornen a mirar la foto. Revisen que tinguis posat el visat i et pregunten si el tens posat... Quan em toca el torn, l,ametralladora em toca la cama; tinc el cano tocant-me la cuixa i sento un calfred per tot el cos, una inseguretat increible que no em deixa posar una altra cara que de terror. Si li dona la gana, apreta el gallet i em destrossa. El de darrere em mira i somriu, com per tranquilitzar-me; suposo que la meva cara ho deu dir tot. Fins que no baixen de l,autobus, no podem respirar tranquil.les.

Esperem 10 minuts a que tots els que han baixat de l,autobus passin el seu control. No podem veure com es, perque els fan entrar en una sala... pero es facil d,imaginar: control de la identitat, control de les maletes i unes quantes preguntes. Quan hi som tots, l,autobus arranca direccio la gran ciutat. Tota aquesta historia es justifica per motius de seguretat i convivencia, pero quan ho intentes a traves de les armes, es dificil de comprende-ho. I mes que seguretat, la sensacio es de panic, de terror, de paranoia constant.

Bethelem - Hebron (II)

Bethelhem i la seva esglesia de la Nativitat... un dels destins que com a bon turista no et pots deixar de visitar. Tot un espectacle per als sentits entrat en aquesta basilica, on els reis mags van deixar els camells. I sortir a la plasa i veure que al davant i als costats s'han aixecat altres monuments sagrats per altres religions, com si fos una competicio. Passejar pel barri vell no te preu... i tampoc te preu acostar-se fins al mur de 8m d'alsada que han construit els israelians per separar la ciutat en dos.

El mur de l'apartheid, el mur de la vergonya. A qualsevol se li posaria la pell de gallina veient aquestes lamentables plaques de ciment, plenes de pintades amb anims i crits a la llibertat. Al final de tot, la carretera s'acaba amb un check-point que s'ha de passar per creuar la ciutat; un restaurant palesti aprofita els recursos, i te apuntada la carta en el mur just davant del restaurant.

Marxem cap a Hebron, i quan mes al sud viatjem, mes pressio militar i policial ens trobem. Hebron, la ciutat fantasma, avui sembla estar plena de vida. Nomes passejem pels barris on els musulmans tenen acces, i ens dirigim cap a la Mesquita d'Ibrahim. Es preciosa, per fora i per dins... s'hi respira una calma absoluta, una pau escoltada per les tombes d'alguns profetes pel cristianisme, l'islam i el judaisme. Abans d'entrar, pero, creuem un macro check-point dividit en 3: unes passarel.les amb detectors de metalls, una militar que fa preguntes i l'ultim, dos militars que t'observen de dalt a baix fent-se els simpatics. Ens posem les tuniques i entrem.

El shuck (zoco) d'Hebron es precios, ple de botigues. Pero si mirem amunt, veiem un reixat ple de brossa; un reixat que protegeix als vianants, amls botiguers i als turistes de la merda que els colons tiren des de dalt dels edificis. Els carrers fan olor a ranci, pero la gent no perd el somriure i et regatejen tot el que poden per a que compris. Suposo que es normal, no es una ciutat de visita obligada. Ens aturem a comprar a la botiga de les dones d'Hebron; a l'hora de pagar, aixeco la vista i veig uan formacio de 7 militars preparats, amb les armes a les mans a punt de disparar en qualsevol moment. Darrera seu, dues persones vestides de vermell amb lletres als petons que ens miren i somriuen... civils vigilant als militars? Ens conviden a un xai (te) i ens el prenem amb les dones d'Hebron, sembla que es un respir i una mica de pau al mig d'aquesta bogeria.

Jerico

Ens dirigim cap a Jerico, que segons alguns es la ciutat mes antiga del mon. Esta situada a 260m per sota del nivell del mar, i fa una calor horrorosa. En aquesta ciutat es troba el Mont de les temptacions, on es suposa que Jesus va fer el deju durant 40 dies, evitant les tentacions i els pecats que el diable li oferia. Es una ciutat envoltada de desert pero verda, la mes verda que he vist fins ara aqui.

Mes enlla d'aixo, es des d'aqui on els palestins i palestines poden creuar cap a Jordania, despres de passar per horroritats i llargues esperes en el border (check-point) israelia. I tambe es l'unic lloc en el West Bank des d'on poden accedir al Mar Mort; aixo si, els divendres ho tenen dificil i els dissabtes (sabbat), practicament prohibit perque es el dia sant dels jueus. El govern israelia es qui controla l'acces a totes les platges del mar mort, i ha construit una especie de Salou en totes elles, on t'hi pots trobar des de botigues, a bars a la platja, dutxes i tot el que t'hi proposis. Es indignant la bombolla que hi tenen muntada, perque deu kilometres del lloc hi ha la ciutat de Jerico, que es territori palesti, on hi viuen en una situacio de tensio i pressio constant. I a l'altre costat del mar mort, les muntanyes de Jordania.

Des de la plasa central agafem un taxi per anar a Kalia. Ens aturen en un check-point. Para el motor. Documentacio. Preguntes. Baixa del cotxe. Obre el maleter. Mes preguntes. Silenci. Podem continuar. El taxista ens mira i comensem a parlar de palestina i de la situacio que els fan passar en cada check-point. Es diu M. i viu al campament de refugiats de Jerico. Durant la segona Intifada va ser bombardejat, i actualment nomes hi viuen 4.000 persones en 1 km quadrat. Tenen els serveis tipics d'un campament de refugiats: les escoles (una per nenes i l'altre per nens) i el centre de salut. Ens convida a dinar, i despres baixem a casa de la seva mare a prendre el cafe mentre ens fan preguntes en arab i ell ho intenta traduir tot. L'hospitalitat aqui, ho es tot: this is your house o you're welcome comensen a ser frases plenes de sentit i de sinceritat.

Davant del campament, l'unic casino de tot el West Bank amb un hotel de luxe. Ens expliquen que al voltant de Jerico hi ha 3 grans assentaments, que estan al costat dels kibbutz; aquests son agricultors que conreen la terra. I especialment a Jerico, cultiven bananers i palmeres. Hauriem de parlar d'expropiacio de terres i explotacio d'aquestes ilegal... pero que cadascu que s'ho imagini. Tantes contradiccions amb tant poca terra.

195

Des de la plasa central de Nablus, hem escoltat el discurs del president.

Avui Mahmoud Abbas ha demanat al Consell de Seguretat de l'ONU i a l'Assemblea General del mateix organisme la creacio d'un Estat Palesti; aixo implicaria passar de ser un Estat Observador a un Estat de ple Dret, podent denunciant aixi a l'Estat d'Israel davant el Tribunal Penal Internacional de la Haya per tots els crims contra la humanitat i l'ocupacio del territori per part dels assentaments de colons que hi ha a tota Cisjordania.

Pero l'assumpte no es tant facil, perque els EUA i 6 paisos mes tenen el dret de vet; aixo vol dir que poden fer que la demanda es retiri i per tant, nomes pugui ser aprovada per un 60% de vots a favor davant l'Assemblea General. El mon es economia, i en aquest territori sense petroli i sense recursos naturals excepte l'aigua (que ja es un gran problema), tan sols els queda la borsa de diamants i grans inversions en la poblacio i en armament.

Si aixo s'aconseguis, Palestina esdevindria l'Estat 194 de la ONU i podria tenir el dret de denunciar la Resolucio 194 violada per Israel: el dret de retorn dels refugiats a casa seva. Aquest proposit d'Estat no es el territori original de la regio, sino que es l'acceptacio de les fronteres de 1967, on Palestina quedaria formanda per la Franja de Gaza i pel West Bank (Cisjordania), amb capital a Jerusalem Est. Sembla que aixo trigara en tenir una resposta, perque els paisos que formen l'ONU poden dedicar temps i mes temps a discutir aquesta questio abans de passar al vot i, per tant, es mante la incertesa en aquesta terra.

Mentrestant, aqui l'exercit ha tancat tots els check-points que envolten la ciutat de Nablus per a que la gent no es pugui moure pel pais, ni anar a Ramallah (actual capital administrativa de Palestina) a manifestar-se. Es una mesura de pressio per demostrar qui te la terra; pero aqui ens preocupa que si fan aixo com un avis, el que els pot arribar a passar quan es faci l'eleccio. Els colons an baixat als check-points i tiren pedres als cotxes palestins que els aconsegueixen creurar; l'Estat d'Israel ha aprovat una llei que permet a tots els seus ciutadans comprar i tenir armes a casa seva, per mesures de "seguretat".

La manifestacio, pacifica; increiblement pacifica. Ha tocat un grup de musica tradicional palestina, que actualment estan refugiats al Liban. Tothom picant de mans, cridant "Palestina lliure, volem la pau", somrient davant les adversitats i amb l'esperansa d'aconseguir una vida digne dins un futur relativament immediat a traves de la creacio d'aquest nou estat.

La pregunta es... perque d'altres paisos els ha estat mes facil i rapid aconseguir la independencia i particio del territori sota el suport de la ONU i per Palestina, sembla que 60 anys son pocs... i el que els queda. Tantes raons, tants de motius...

Balata camp

Balata camp es un campaments de refugiats situat a la ciutat de Nablus. Va ser creat despres de 1948, despres de la Nakba (el Desastre) i esta obert des de llavors. Al principi, hi van arribar families palestines d,arreu del territori i s'hi van establir amb tendes de campanya; era una situacio temporal. Amb el pas del temps, aquestes families s'han construit les cases i han crescut, fent que ara, en la mateixa area (1 km quadrat) hi visquin mes de 27.000 persones.

Les families han hagut d'ampliar les seves cases amb pisos, arribant a construccions de fins a 5 pisos. Els carrers del campament s'han tornat extremadament estrets i angoixants: l'embergadura de els meus brasos es mes gran que la dimensio del carrer. Ens alguns llocs, hi passem justos. Les places on juguen els nens i les nenes son petits espais que han quedat sense construir entre les cases, no fan mes de 5 metres quadrats.

El campament, que esta reconegut per la ONU, hi ha dues escoles (una per nenes i l'altre per nenes) i un centre de salut. A mes, els palestins han construit un centre social, que te un espai separat per al desenvolupament de les dones. A mes, hi ha botigues on la gent pot comprar les coses mes basiques del seu dia a dia. La sensacio que m'emporto es d'engarjolament: no se d'on treuen les forces per rebre'ns amb un somriure i un benvingudes sigueu. En aquesta situacio, jo m'hagues tornat boja; es claustrofobic, es agobiant, es inhuma.

Diuen que la Primera Intifada va comensar en aquests petits carrerons i que hi va morir molta gent. L'exercit israelia no podia entrar en aquests carrers perque nomes se'ls coneix qui hi viu a dins, i des dels seus Apaches (helicopters) llansaven bombers que destruien els edificis. La segona Intifada tambe va ser extrema en aquest lloc, ja que l'exercit va restringir la zona considerant-la d'alt risc. I amb aquest argument, va tancar totes les sortides, deixant nomes una d'oberta que controlaven a l'estil check-pont. I molts palestins, per por a ser arrestats o morts, no van sortir del campament durant els 4 anys que va durar la Intifada. I per tant, van perdre la feina i el nivell de vida va descendir d'una manera brutal.

A nivell social, consideren que durant la Intifada estaven millor. No tenien temps per assimilar el que passava, perque sempre hi havia alguna cosa, alguna trucada que els deia que a algu l'havien mort o l'havien arrestat. Ara, tenen aprop d'un 50% d'atur i moltes families viuen sota el llindar de pobresa. Cada dia arriben al centre social casos de violencia de genere i casos d'accions violentes. Reconeixen que les persones no poden gestionar les seves emocions perque van tenir que guardar-les durant molt de temps. En especial, la gent que ara te prop dels 25 anys, els nens de la Intifada que recollien les parts dels cossos explotats per les bombes i pejaven els posters dels seus familiars morts a les parets, treballen a traves de l'art, la creativitat i el teatre l'expressio dels seus sentiments.

No entenen com poden ser els oblidats d'occidents i no creuen que sigui el seu desti. Surten nous conflictes en el mon arab i la ONU corre a ajudar-los: Libia, Egipte, Siria... i despres de 60 anys, encara estan igual que al principi. Nomes volen la pau, i resisteixen amb aquestes condicions perque creuen que en el passat, totes les persones convivien en aquesta terra i aixo pot tornar a ser real. Es conformen amb la creacio de dos estats, encara que el seu somni sigui un de sol on regni la convivencia perque volen la pau ja, volen el dret de retorn dels refugiats real, volen que se'ls siguin reconeguts els drets humans basics.

Perque, tan sols, imagina ser refugiat en la teva propia terra.

Per si teniu temps...

Veure un documental sobre el que passa aqui no sol deixar indiferent a ningu, pel motiu que sigui.

Pero mirar-los aqui i veure com a la gent se'ls iluminen els ulls, com notes els batecs del seu cor quan expliquen el que senten (encara que sigui en arab) i el que sentien ara fa deu anys enrere... que et preguntin el que penses i no saber que respondre, perque tens als personatges de la historia que acabes de veure a la televisio al teu davant, deu anys mes tard; i que et preguntin que faries tu en la seva situacio, i no saber que respondre perque per a nosaltres, el que ara trobem una situacio horrorosa per a ells es normalitat. Questions de la relativitat humana, que per molta empatia que es tingui, es molt dificil transportar-te en el temps i en l,espai d,una situacio tant i tant complicada com aquesta.



Ocupation 101: http://www.youtube.com/watch?v=1rSd9HuPZYU

Arna's Children: http://video.google.com/videoplay?docid=9004838847737803917

Hebron

La ciutat fantasma.

Al carrer principal de la ciutat vella ens acull una pedra amb un graffitti que posa: Appartheid Street... darrera, un check-point impressionant que ens dona la benvinguda. Els carrers estan buits... l,exercit ha tancat tots els comersos dels palestins i els ha restringit la zona de passeig a dos carrers de la ciutat vella, podent anar a escola els mes petits. Una escola que rep el suport economic de l,Agencia Catalana per al Desenvolupament.

Ens acompanya en M., un home que ha nascut i viu, i resisteix, en una petita casa a Hebron. Ens explica que durant la segona Intifada, l,exercit va calar foc a l,escola quan els estudiants estaven a dins. A la porta de l,escola, una pintada que recorda a l,holocaust nazi: Gas to Arabs. I al costat de l,escola, resisteixen families senceres que es neguen a marxar i deixar-los les cases als colons jueus. Ells no son d,aki, sino de Jerusalem pero fins que no hi hagi un estat palesti, no podran tornar a casa... mentrestant, resisteixen amb la majoria de fills a la preso.

En M. ens ensenya casa seva, i com els colons han envait tota la barriada. Es l,unic palesti que hi queda, i es horrorosa la situacio en la que viu. Els colons li omplen tot el jardi de merda, que li tiren des dels balcons. Li han tallat tots els arbres fruiters i li tiren acid a les parres que te a l,entrada de casa seva. A la porta, un forat de bala ens dona la benvinguda.
Ens explica que l,amenacen cada dia, quan porta internacionals a veure casa seva. Un dia, el van apallissar i amb la culata de la metralleta, li van trencar 4 dents. Al seu net, li van lligar les mans i li van trencar totes les dents amb una pedra. A la seva dona, li van matar un bebe quan intentava saltar el mur per anar a comprar; i quan estava embarassada, la van apallissar i va perdre el nado que portava a dins. Li han entrat a casa seva moltes vegades, i li han destrossat tot. Pero ell aguanta, no vol marxar i resisteix, costi el que costi.

Recorda que al seu pare el van detenir al check-point, i el van arrestar. Li van agafar la ma i, amb la metralleta, li van trencar la ma i el rellotge que portava. Pensa que aquesta situacio no es solucionara si no es amb la creacio d,un estat unic palesti, perque esta fart d,esperar cada cop que vol sortir del seu barri, una hora llarga al check-point. I fa tres dies, els colons van entrar a casa del seu vei pensant que era ell, i el van apallissar, igual que a la seva dona.

Marxem, i li donem les gracies amb llagrimes als ulls. Ens dirigim al centre de la ciutat, pero sent divendres, no hi ha una anima pel carrer. Els nens ens segueixen com si fossim els reis mags. Mirem amunt: un reixat sobre les botigues que aguanta la porqueria que els colons llencen des dels edificis sobre el mercat, i lones de plastic que paren els liquids (acids) de tant en tant, els regalen els colons que han ocupat les parts altes dels edificis. Un carrer que ens porta a la tomba d,Abraham i que recorda a una preso.

Ells nomes volen que veiem la seva situacio amb els nostres ulls, i veure la realitat. Viure aixi es horroros i ens omple de rabia, pero nosaltres marxem i son ells els que resisteixen, els que resistiran.

Maasalama

En M.H. va nèixer al camp de refugiats d'Askar, que no està reconegut per la UN, tot i que la UNRWA posa diners actualment. Té 26 anys, està casat i amb dos fills. Sempre està rient, somrient, cantant i ballant; té una energia increible, i es va llicenciar en magisteri, cosa que li permet treballar en una escola pública en un poble al costat de Nablus.

Dos dels seus germans van morir en la darrera Intifada; un d'ells es considerat un màrtir perquè va formar part de les milicies palestines que defensaven el camp de refugiats; i va morir quan anava de civil. El van detenir en un control rutinari dins un autobus de línia; el van esposar i el van disparar al cap. L'altre germà va desaparèixer quan van tirar a terra una casa on ell estava a dins. Els seus dos altres germans estan empresonats en presons israelianes per haver participat en la segona Intifada. A més, té 6 germanes, i una d'elles ara està sola perquè el seu marit està empresonat en una d'aquestes presons.

Són una gran família, amb una gran quantitat de fills, filles, netes, nets... i mostren als seus màrtirs amb un dolç record. Tenen fotografies d'ells penjades per la casa, al mòbil... Els seus fills porten els noms d'aquells que van caure en la lluita. I tots ells, vuen en una casa al camp de refugiats. I no marxen perquè no poden, perquè necessiten tenir seguretat econòmica per sortir d'allà. I perquè si no és a casa seva, no volen anar enlloc.

Qui més qui menys, té algú proper que ha patit alguna conseqüència de la darrera Intifada. I és que en aquest campament de refugiats, van ser atacades moltes persones, molts de nens i nenes que anaven a l'escola al campament de refugiats del costat; van enderrocar moltes cases, i van deixar els forats de les bales a les parets de les cases, fent que la gent hagués d'anar a dormir a casa dels veïns. Si es puja a dalt de tot del carrer del camp, es pot veure l'assentament jueu des d'on els franctiradors jugaven a disparar.

Ara ell treballa per a que els nens i les nenes que neixen en els campaments tinguin una infancia lliure, diferent i plena d'energia i bons estímuls. No vol que estiguin tirats pel carrer tot el dia i que comencin a fumar, com comdenats, com ho fa ell. Vol que somriguin, que s'ho passin bé i que gaudeixin de la seva cultura i de la seva tradició palestina.

Marjaba!

S. és sord i mut. Va nèixer al camp de refugiats de Balata, a la ciutat de Nablus. Al seu carnet d'identitat posa que va nèixer al 1984, però ell assegura tenir 23 anys. Viu i treballa al guest house a Nablus, fent les feines de la llar i els menjars per els hostes.. una feina extranya per a un home.

Al 2009 va tenir l'oportunitat de marxar a França amb el grup de cultura i dansa tradicional del campament de refugiats d'Askar, amb l'associació Darna. Quan estava allà, va poder veure una altra realitat de la que no volia marxar. Va venir aquí, i ara només desitja poder tornar a marxar, i ho preveu fer al 2012. Els diners no li importen, ell només vol viure en pau.

Explica com els israelians el perseguien pel carrer durant la segona Intifada, com quan anava pel carrer va veure com disparaven al seu germà a la cama dues vegades, i després d'amenaçar-lo, el van encanyonar i disparar al cap. Només vol viure en pau, que cadascú visqui on i com vulgui, però en pau. Somia amb un estat palestí però no aguanta més aquesta situació.
I tot això, ens ho va explicar amb llenguatge de signes.

Have you take any medicine?

Un campament de refugiats on hi viuen 6.000 persones en una area de 1 km quadrat.

Es el campament que hem visitat avui... la sensacio ha estat una mica extranya. Pero el consultori medic, increible. Imagina, nomes imagina per un moment, el metge que ha de donar servei a aquestes 6.000 persones.

Una sala molt petita, amb una taula i una senyora, molt amable, et rep amb els brasos oberts i et pregunta el nom i que et passa. Depenen de com et vegi, et passa a la sala d,espera... on per esperar, la mitjana son dues hores. Si et veu una mica mes negre, t,envia a la sala del costat, on el metge hi fa un cop d,ull entre consulta i consulta. Al darrere de la dona, una petitissima habitacio per canviar-se de roba, clar... ella i el metge, perque no hi treballa ningu mes alla. A mes, es la sala on resen diariament si l,oracio els enganxa treballant.

Els locals son de la mitja lluna roja (la creu roja) pero tenen sou pagat per la UN, que al mateix temps ha construir un macroedifici al campament de refugiats per donar recursos sanitaris a la poblacio i que, curiosament o casualment, nomes obre els divendres al mati. L,exercit israelia, ara fa 3 anys enrere, va demoldre l,edifici que ara seria l,hospital del campament de refugiats tan sols 6 mesos despres de la seva inaguracio.

El fet es que, a la sala d,espera, ens trobem amb un llit cobert amb una manta de colorins molt vius, acompanyat d,una maquina extranya que suposo que ha de donar oxigen a la gent. Al seu costat, un home amb una via oberta a la ma, del qual el suero fisiologic li han penjat de la paret. Per terra corren tota mena d,animalons, que de tant en tant tambe pugen per les parets. Un home entra, esverat amb la dona al costat, demanant pel metge i clar, com es habitual aqui, fumant-se una cigarreta. Una nena mira encuriosida, sense saber si som reals o de mentira mentre li contestem amb un somriure i amb un estupendo "marshaba" catalanitzat.

La sala del doctor, un altre mon. Ell, assegut en una butaca de pell i amb una tassa de xai al costat, mira als pacients mentre els hi fa bromes. He,s so funny, ens diuen els palestins... es un home gran, de pell morena, ben afaitat i amb els ulls molt grans. Pocs estris al darrera pero molta energia per intentar donar resposta a qualsevol consulta. La enfermera, la que tambe es la secretaria, li porta mes xai mentre ens mira i ens regala somriures a tort i a dret.


Increible. Que tothom s,ho imagini perque poc a poc se m,acaben les paraules per explicar tot el que veig.

Inshala!

M.A tenia 13 anys quan va esclatar la 2 Intifada (2000). L,exerct israelia va arestar al seu pare, se,l va endur a una preso. Avui per avui, encara esta en una preso israeliana. Sap quina es, pero no el pot anar a visitar... coses del passaport palesti. Ell es va quedar com a responsable de la familia, ja que era el fill mes gran de tots. Recorda que durant 24 dies es va establir el toc de queda, i per tant no podien sortir de casa.

Era un calvari, ja que no tenien llum ni aigua corrent. Les bombes eren el soroll quotidia per les nits. Tenien la por de que l,exercit entres a casa seva i els fes estar en habitacions petites fins esgotar la seva calma. Despres del toc de queda, ell havia de sortir per anar a comprar qualsevol cosa per a la familia. Pero be, amb 13 anys, era dificil trobar un lloc, ser rapid i arribar al mercat abans que s,acabessin els aliments o els medicaments. El pitjor de tot, recorda, era trobar coses per al seu germa petit, que tan sols era un nado. No tenien res per donar-li quan plorava.

Recorda amb molta rabia dos moments: el primer, quan va veure com arrestaven al seu pare i li feien treure la roba, amenasant-lo intensament. Creu que porta tant de temps a la preso perque va declarar haver tirat una pedra... la questio es saber en quines condicions va explicar-ho i quin judici (militar?) va tenir a l,hora de ser jutjat. Fa una parada, i ho relaciona amb el tracte que l,exercit israelia pren amb els palestins a cada check-point. El segon, quan l,exercit va enderrocar casa seva, un pis on hi vivia la familia sencera... i, com que era un bloc de pisos, la llar de 4 families mes. "Ens vam quedar al carrer i vam haver de marxar al campament".

No enten com una ciutat com Nablus va ser el focus de pressio i guerra de la 2a intifiada. Al campament, va tenir l,oportunitat de marxar a Austria per fer un intercanvi cultural. No volia tornar d,Europa perque va coneixer una altra realitat i va coneixer viure en pau. La casa d,alla la van haver de construir, i reconstruir amb cada atac de l,exercit quan entraven al campament i creuaven casa per casa fent forats a les parets.

El resultat de tot aixo? Un noi que va poder marxar del campament de refugiats perque va trobar una feina a Nablus, i permetre,s pagar un lloguer del pis. A mes, no s,ha desvinculat del campament, ja que creu que els infants d,alla es mereixen viure una infancia lliure i en pau: es planteja el seu futur lligat a aquests nens i nenes mentre sigui necessari.

Pero tambe un noi que no es pot moure lliurement, perque a partir dels 16 anys els palestins i les palestines tenen mobilitat nul.la, ja que nomes poden circular per Cisjordania (West Bank). No ha pogut anar mai a Jerusalem, la seva capital que esta a 60 quilometres de la ciutat on viu, Nablus: nomes hi podra anar a l,hospital, amb un permis especial de l,Estat d,Israel. I per vitajar, han de marxar fins a Jordania per poder agafar un avio, pagant totes les taxes que els demanin. I te paciencia, molta paciencia, per esperar als check-points les hores que calgui i per explicar-ho una i altra vegada, perque no es just que estigui visquent en una gabia tant petita que algun dia espera que sigui un pais lliure.

Shisha, xai, jazmin i aigua...

Ja ens hem instalat a Nablus, a la casa dels huespedes!


Realment, a nivell turistic, es un lloc on no recomanen que vinguis. La ciutat mes gran de Cisjordania, plena de sorolls i de cotxes que van a unes velocitats bastant elevades. Aqui, realment, es condueix molt agressivament! Pero la gent ha apres a sobreviure i a guanyar-se la vida com ha pogut.
El millor de tot, la rebuda dels nens i de les nenes del camp de refugiats: apretada de ma, dos petons i un nice to meet you molt sincers... Diumenge, comensarema coneixe-ls millor.

Entrar a Cisjordania dona un toc diferent al viatge. No ens hem trobat cap check-points, els grans temuts per a tots els que estem aqui. Es veu que des de fa poc temps, aquests han passat de ser fixes a ser aleatoris... aixi que no saps mai quan te-ls pots trobar. En aquesta ciutat no hi ha army, i suposo que si hi fos, seria una gran provocacio per als palestins i les palestines.

De moment, aqui estem dos angleses, una portuguesa i dos catalanes, acompanyades de 3 grans palestins que son persones, de moment, bastant agradables. Dema arribaran 5 palestins mes, que seran els nostres referents, ja que ells tambe son voluntaris. Pero be, aqui el divendres i el dissabte son holidays... aixi que no es treballa. Nomes dir que ens han preparat un berenar que estava per cagar-shi: pa arab, humus, salsa iogurt, tonyina i ou... tipical palestinian, acompanyat de un bonissim te.

L,angles, de moment, millora... i els dubtes, cada vegada, afloreixen mes. Ens movem sempre amb furgoneta, i per les nits es dificil que poguem sortir soles pel carrer. Un canvi de xip, entenent que aqui a les 7 de la tarda ja es de nit. I a les 7 del mati, comensa el dia...

El mes semblant a un cafe amb llet es un capucchino...

Realment, estic en condicio de turista.

Fa dos dies que voltem per Jerusalem, principalment per la ciutat vella... i amb dos dies, encara no n'hem tingut prou. Es tota una aventura, passar per els llocs mes tipics i topics d'aquesta ciutat. I us fare la llista, que em deixare coses, pero per a que us feu una idea: cupula de la roca (preciossima, increible!), sant sepulcre, barri cristia, monte zion, monte de los olivos, barri arab (una especia de gran zoco, on et perds si gires un carrer que no toa), via dolorosa, barri armeni amb tot el que comporta, com la sala del sant sopar, barri jueu...

Si, es el cor de moltes religions i es nota quan passejes pel carrer o quan fas una pregunta. Si, es nota qui es de cada religio per com caminen, per com vesteixn i per com et miren. El mes impressionant, la demostracio de forsa que hem vist al mur de les lamentacions. Comenso a entendre una mica la situacio d'aqui i la necessitat que la poblacio civil te sobre la militar i al reves. Fins que aquestes armes no siguin trobades innecessaries, tota aquesta situacio no podra canviar; fins que els civils no es passejin sense ametralladores o revolvers pel carrer, la seguretat no sera real. Mentrestant, aqui estem els turistes, que ens fem els despistats pero ens acollonem quan un militar ens apunta sense saber-ho, o quan la policia et mira i et diu: pero tu d'on ets i que fas aqui? No us ho podeu imaginar, la quantitat de policia i militars que es passejen com si res per aqui... i la quantitat que estaven concentrats en la ceremonia militar...

Dema, segurament, canviarem la nostre condicio de turists despres de intentar fer els 60 km que separem Jerusalem del camp en menys de 4 hores, que diuen que es el minim. I la condicio que agafarem, ben be encara no la tinc clara, nomes desitjo que no ens demanin gaires vegades mes el passaport.

L'inici....

Abans de marxar, donar les gràcies a totes les persones que m'han donat el màxim suport des del principi d'aquesta idea i han estat al meu costat aguantant les neures, les inquietuds i sí, també les pors d'aquest viatge que està apunt de començar.

La idea d'aquesta pàgina web és anar informant de les coses que vagi fent i mantenir al dia l'experiència, i de pas, deixar-la escrita en algun blog. Es clar, tot depen de la disponibilitat que em trobi un cop allà!

Així doncs, moltes gràcies de nou a aquelles persones que han estat al meu costat i que s'han interessat per tot el que faré allà. A la resta, benvinguts a aquest espai i desitjo que us agradi!



Mireia