Hebron

La ciutat fantasma.

Al carrer principal de la ciutat vella ens acull una pedra amb un graffitti que posa: Appartheid Street... darrera, un check-point impressionant que ens dona la benvinguda. Els carrers estan buits... l,exercit ha tancat tots els comersos dels palestins i els ha restringit la zona de passeig a dos carrers de la ciutat vella, podent anar a escola els mes petits. Una escola que rep el suport economic de l,Agencia Catalana per al Desenvolupament.

Ens acompanya en M., un home que ha nascut i viu, i resisteix, en una petita casa a Hebron. Ens explica que durant la segona Intifada, l,exercit va calar foc a l,escola quan els estudiants estaven a dins. A la porta de l,escola, una pintada que recorda a l,holocaust nazi: Gas to Arabs. I al costat de l,escola, resisteixen families senceres que es neguen a marxar i deixar-los les cases als colons jueus. Ells no son d,aki, sino de Jerusalem pero fins que no hi hagi un estat palesti, no podran tornar a casa... mentrestant, resisteixen amb la majoria de fills a la preso.

En M. ens ensenya casa seva, i com els colons han envait tota la barriada. Es l,unic palesti que hi queda, i es horrorosa la situacio en la que viu. Els colons li omplen tot el jardi de merda, que li tiren des dels balcons. Li han tallat tots els arbres fruiters i li tiren acid a les parres que te a l,entrada de casa seva. A la porta, un forat de bala ens dona la benvinguda.
Ens explica que l,amenacen cada dia, quan porta internacionals a veure casa seva. Un dia, el van apallissar i amb la culata de la metralleta, li van trencar 4 dents. Al seu net, li van lligar les mans i li van trencar totes les dents amb una pedra. A la seva dona, li van matar un bebe quan intentava saltar el mur per anar a comprar; i quan estava embarassada, la van apallissar i va perdre el nado que portava a dins. Li han entrat a casa seva moltes vegades, i li han destrossat tot. Pero ell aguanta, no vol marxar i resisteix, costi el que costi.

Recorda que al seu pare el van detenir al check-point, i el van arrestar. Li van agafar la ma i, amb la metralleta, li van trencar la ma i el rellotge que portava. Pensa que aquesta situacio no es solucionara si no es amb la creacio d,un estat unic palesti, perque esta fart d,esperar cada cop que vol sortir del seu barri, una hora llarga al check-point. I fa tres dies, els colons van entrar a casa del seu vei pensant que era ell, i el van apallissar, igual que a la seva dona.

Marxem, i li donem les gracies amb llagrimes als ulls. Ens dirigim al centre de la ciutat, pero sent divendres, no hi ha una anima pel carrer. Els nens ens segueixen com si fossim els reis mags. Mirem amunt: un reixat sobre les botigues que aguanta la porqueria que els colons llencen des dels edificis sobre el mercat, i lones de plastic que paren els liquids (acids) de tant en tant, els regalen els colons que han ocupat les parts altes dels edificis. Un carrer que ens porta a la tomba d,Abraham i que recorda a una preso.

Ells nomes volen que veiem la seva situacio amb els nostres ulls, i veure la realitat. Viure aixi es horroros i ens omple de rabia, pero nosaltres marxem i son ells els que resisteixen, els que resistiran.