Inshala!

M.A tenia 13 anys quan va esclatar la 2 Intifada (2000). L,exerct israelia va arestar al seu pare, se,l va endur a una preso. Avui per avui, encara esta en una preso israeliana. Sap quina es, pero no el pot anar a visitar... coses del passaport palesti. Ell es va quedar com a responsable de la familia, ja que era el fill mes gran de tots. Recorda que durant 24 dies es va establir el toc de queda, i per tant no podien sortir de casa.

Era un calvari, ja que no tenien llum ni aigua corrent. Les bombes eren el soroll quotidia per les nits. Tenien la por de que l,exercit entres a casa seva i els fes estar en habitacions petites fins esgotar la seva calma. Despres del toc de queda, ell havia de sortir per anar a comprar qualsevol cosa per a la familia. Pero be, amb 13 anys, era dificil trobar un lloc, ser rapid i arribar al mercat abans que s,acabessin els aliments o els medicaments. El pitjor de tot, recorda, era trobar coses per al seu germa petit, que tan sols era un nado. No tenien res per donar-li quan plorava.

Recorda amb molta rabia dos moments: el primer, quan va veure com arrestaven al seu pare i li feien treure la roba, amenasant-lo intensament. Creu que porta tant de temps a la preso perque va declarar haver tirat una pedra... la questio es saber en quines condicions va explicar-ho i quin judici (militar?) va tenir a l,hora de ser jutjat. Fa una parada, i ho relaciona amb el tracte que l,exercit israelia pren amb els palestins a cada check-point. El segon, quan l,exercit va enderrocar casa seva, un pis on hi vivia la familia sencera... i, com que era un bloc de pisos, la llar de 4 families mes. "Ens vam quedar al carrer i vam haver de marxar al campament".

No enten com una ciutat com Nablus va ser el focus de pressio i guerra de la 2a intifiada. Al campament, va tenir l,oportunitat de marxar a Austria per fer un intercanvi cultural. No volia tornar d,Europa perque va coneixer una altra realitat i va coneixer viure en pau. La casa d,alla la van haver de construir, i reconstruir amb cada atac de l,exercit quan entraven al campament i creuaven casa per casa fent forats a les parets.

El resultat de tot aixo? Un noi que va poder marxar del campament de refugiats perque va trobar una feina a Nablus, i permetre,s pagar un lloguer del pis. A mes, no s,ha desvinculat del campament, ja que creu que els infants d,alla es mereixen viure una infancia lliure i en pau: es planteja el seu futur lligat a aquests nens i nenes mentre sigui necessari.

Pero tambe un noi que no es pot moure lliurement, perque a partir dels 16 anys els palestins i les palestines tenen mobilitat nul.la, ja que nomes poden circular per Cisjordania (West Bank). No ha pogut anar mai a Jerusalem, la seva capital que esta a 60 quilometres de la ciutat on viu, Nablus: nomes hi podra anar a l,hospital, amb un permis especial de l,Estat d,Israel. I per vitajar, han de marxar fins a Jordania per poder agafar un avio, pagant totes les taxes que els demanin. I te paciencia, molta paciencia, per esperar als check-points les hores que calgui i per explicar-ho una i altra vegada, perque no es just que estigui visquent en una gabia tant petita que algun dia espera que sigui un pais lliure.