Balata camp

Balata camp es un campaments de refugiats situat a la ciutat de Nablus. Va ser creat despres de 1948, despres de la Nakba (el Desastre) i esta obert des de llavors. Al principi, hi van arribar families palestines d,arreu del territori i s'hi van establir amb tendes de campanya; era una situacio temporal. Amb el pas del temps, aquestes families s'han construit les cases i han crescut, fent que ara, en la mateixa area (1 km quadrat) hi visquin mes de 27.000 persones.

Les families han hagut d'ampliar les seves cases amb pisos, arribant a construccions de fins a 5 pisos. Els carrers del campament s'han tornat extremadament estrets i angoixants: l'embergadura de els meus brasos es mes gran que la dimensio del carrer. Ens alguns llocs, hi passem justos. Les places on juguen els nens i les nenes son petits espais que han quedat sense construir entre les cases, no fan mes de 5 metres quadrats.

El campament, que esta reconegut per la ONU, hi ha dues escoles (una per nenes i l'altre per nenes) i un centre de salut. A mes, els palestins han construit un centre social, que te un espai separat per al desenvolupament de les dones. A mes, hi ha botigues on la gent pot comprar les coses mes basiques del seu dia a dia. La sensacio que m'emporto es d'engarjolament: no se d'on treuen les forces per rebre'ns amb un somriure i un benvingudes sigueu. En aquesta situacio, jo m'hagues tornat boja; es claustrofobic, es agobiant, es inhuma.

Diuen que la Primera Intifada va comensar en aquests petits carrerons i que hi va morir molta gent. L'exercit israelia no podia entrar en aquests carrers perque nomes se'ls coneix qui hi viu a dins, i des dels seus Apaches (helicopters) llansaven bombers que destruien els edificis. La segona Intifada tambe va ser extrema en aquest lloc, ja que l'exercit va restringir la zona considerant-la d'alt risc. I amb aquest argument, va tancar totes les sortides, deixant nomes una d'oberta que controlaven a l'estil check-pont. I molts palestins, per por a ser arrestats o morts, no van sortir del campament durant els 4 anys que va durar la Intifada. I per tant, van perdre la feina i el nivell de vida va descendir d'una manera brutal.

A nivell social, consideren que durant la Intifada estaven millor. No tenien temps per assimilar el que passava, perque sempre hi havia alguna cosa, alguna trucada que els deia que a algu l'havien mort o l'havien arrestat. Ara, tenen aprop d'un 50% d'atur i moltes families viuen sota el llindar de pobresa. Cada dia arriben al centre social casos de violencia de genere i casos d'accions violentes. Reconeixen que les persones no poden gestionar les seves emocions perque van tenir que guardar-les durant molt de temps. En especial, la gent que ara te prop dels 25 anys, els nens de la Intifada que recollien les parts dels cossos explotats per les bombes i pejaven els posters dels seus familiars morts a les parets, treballen a traves de l'art, la creativitat i el teatre l'expressio dels seus sentiments.

No entenen com poden ser els oblidats d'occidents i no creuen que sigui el seu desti. Surten nous conflictes en el mon arab i la ONU corre a ajudar-los: Libia, Egipte, Siria... i despres de 60 anys, encara estan igual que al principi. Nomes volen la pau, i resisteixen amb aquestes condicions perque creuen que en el passat, totes les persones convivien en aquesta terra i aixo pot tornar a ser real. Es conformen amb la creacio de dos estats, encara que el seu somni sigui un de sol on regni la convivencia perque volen la pau ja, volen el dret de retorn dels refugiats real, volen que se'ls siguin reconeguts els drets humans basics.

Perque, tan sols, imagina ser refugiat en la teva propia terra.