Check-point

Sortim de Nablus, direccio Ramallah per poder agafar un altre autobus, que ens portara cap a Jerusalem. Aqui, als territoris ocupats, el transport public esta centralitzat en aquesta ciutat, que es la capital adminitrativa de Palestina mentre s,espera que pugui ser Jerusalem Est (actualment, sota fronteres israelianes).

Quan agafem el segon autobus, direccio Jerusalem (una distancia de 20 km que, amb sort tardes 40 minuts en fer) i ens trobem amb un check-point enorme a la sortida de la ciutat. Esta al costat del mur de l,appartheid, que esta decorat amb enormes graffitis i murals sobre la llibertat. El nostre autobus esta ple de turistes o internacionals i palestins; normalment, els israelians tenen altres transports i no agafen els mateixos busos que nosaltres: autobusos vells, plens de gent que acaben fent trajectes llargs de peus, amb una calor asfixiant perque en pocs d,ells hi ha aire acondicionat; sempre, es clar, quan es viatja en territori palesti on sembla que no hi ha limits de velocitat i on no es obligatori l,us del cinturo de seguretat.

Aturen l,autobus i baixen totes aquelles persones que tenen identitat israeliana: palestins aue viuen en territori israelia (palestins del 48). Els altres, ens quedem a dins mentre veiem com pugen 3 soldats. Un d,ells, espera al darrere de tot, observant als seus companys com fan la feina; el tenim una fila per darrere. Al davant, una noia enorme, mastegant xiclet, i amb una ametralladora de mig metre que gairebe no li passa pel passadis, comença a demanar els passaports. Darrere seu, un altre soldat la protegeix i vigila als passatgers.

S,acosten a nosaltres i ens mirem, intentant posar cara de turistes i ens busquem amb la mirada per tranquilitzar_nos. Ens miren la foto, ens miren la cara i tornen a mirar la foto. Revisen que tinguis posat el visat i et pregunten si el tens posat... Quan em toca el torn, l,ametralladora em toca la cama; tinc el cano tocant-me la cuixa i sento un calfred per tot el cos, una inseguretat increible que no em deixa posar una altra cara que de terror. Si li dona la gana, apreta el gallet i em destrossa. El de darrere em mira i somriu, com per tranquilitzar-me; suposo que la meva cara ho deu dir tot. Fins que no baixen de l,autobus, no podem respirar tranquil.les.

Esperem 10 minuts a que tots els que han baixat de l,autobus passin el seu control. No podem veure com es, perque els fan entrar en una sala... pero es facil d,imaginar: control de la identitat, control de les maletes i unes quantes preguntes. Quan hi som tots, l,autobus arranca direccio la gran ciutat. Tota aquesta historia es justifica per motius de seguretat i convivencia, pero quan ho intentes a traves de les armes, es dificil de comprende-ho. I mes que seguretat, la sensacio es de panic, de terror, de paranoia constant.