N. viu a New Askar Camp, en una casa on hi viuen tots els membres de la seva familia: pare, dona, filla, germans i dones i molts, moltissims nens i nenes petits. Treballa com treballador social als campaments de refugiats de Nablus: A Old Askar, a New Askar i a Balata juntament amb un equip de 15 persones. Per a fer-se una idea, 15 professionals per a unes 50.000 persones en condicio de refugiats.
M'atreveixo a preguntar-li sobre els seus records de la Primera i la Segona Intifada, despres d'ensenyar-me tota la casa, presentar-me a mitja familia i convidar-me a un cafe; un dels mes forts que he pres fins avui. Ens assentem al sofa del menjador, i la seva dona s'asseu amb nosalres. Ella, a dins de casa, no porta el hiyab encara que jo no sigui de la familia. M'ensenyen les fotografies del seu casament i ens riem plegats de com funcionen les ceremonies matrimonials a Palestina: per escriure un llibre. Parlem de la seva filla: nomes en te una, i creu que si n'han de venir mes, Deu ho decidira. Pero per a una familia pobre, tenir un fill es una cosa molt cara i has de ser conscient en tot moment per donar-li el millor al llarg de la seva vida. Ella va neixer al 2006, en plena Segona Intifada.
De les dues guerres, recorda la pitjor la Segona, que va comensar al 2000. Fins llavors, havia visitat 5 vegades la preso i durant la segona, s'hi va passar 4 anys mes tancat en territori israelia. Treballava com treballador social a Nablus i la UN li va oferir feina, del mateix, als camps de refugiats; va acceptar. Recorda el dia que li van donar el peto de la UN per a ser reconegut pels soldats. La seva feina sembla relativament facil: visitar les families per assegurar-se que tot esta be, intentar fer arribar menjar, aigua i medicaments a les persones que viuen al campament... I retirar els cadavers del carrer.
Al comensament de la segona Intifada, els soldats van entrar a New Askar i van matar 6 persones. Els treballadors de la UN els van demanar permis per retirar els cossos i poder-los enterrar, i aquest permis no va arribar fins a 6 dies mes tard. S'apreta la boca de l'estomac i amb els ulls mig plorosos em diu que no em puc imaginar l'estat en que es trobaven. Fer arribar medicaments i menjar era tot un repte, ja que sempre havies de demanar permisos des de l'agencia de la UN de Jerusalem a l'exercit central, i aquest enviava la resposta als soldats del camp. Tota una aventura. Recorda que un dia, amb el camio de la UN preparat (banderes, senyals de llum, treballadors amb petos) i amb permis del primer tanc, van anar direccio a New Askar. Quan havien passat 20 metres, van comensar a ser disparats a matar pels soldats que custodiaven el camp: no s'havien passat l'ordre de deixar-los passar.
Jenin tambe estava sota la seva area d'influencia i havien de fer arribar els productes alla. Un trajecte que amb sort, ara, tardes 40 minuts, ells van tardar un dia sencer. En cada check-point, els demanaven els passaports i el llistat de coses que portaven al camio; i clar, ho havien de revisar. Un dia mes tard de la sortida de Nablus, van arribar al campament de Jenin. Alla, el primer control va fer el mateix i tan sols 10 metres mes endavant, l'ultim check-point per entrar. Els van tornar a demanar tots els papers i els van ordenar que posessin les capses dels medicaments al terra, i allunyessin el camio. Un tanc els va passar per sobre de tot el material. Es torna a apretar la boca de l'estomac. Un silenci i comenta: vam tornar a trigar un altre dia sencer en arribar a Nablus.
no hi ha dret... ni per a tot això ni per a moltes altres coses. Petonets, Mi... continua compartint el que vius allà.
ResponElimina