La sortida

A les 4.00 a.m. comença la tensio al cos. S´ha díntentar estar tranquila, el pitjor que pot passar es que et fiquin un numero 6 i et prohibeixin tornar al pais en 5 o 10 anys. Aixi que em fico a la cua de "Barcelona", on ens rep un noi que ens fa preguntes de seguretat: quan vaig arribar, on he estat, amb qui he estat, on he dormit, com estic (cansada, o no es evident en les meves ulleres de no dormir?) i qui m´ha fet léquipatge. Em mira, mira el passaport i... sén va.

Els nervis s'apoderen de mi, i recordo el que em van dir: no nomes et mira qui t'ha fet les preguntes, aixi que intento dissimular fent veure que estic molt cansada i tinc molta son. Torna, i em pregunta si m'han regalat coses i les porto a sobre. Perque? li pregunto; questions de seguretat, pot ser que t´hagin donat explosius... la cara, cadascu que se la imagini. Posa una enganxina amb un codi de barres darrere el passaport, i el mateix a la maleta, que la posen a dins d'un super escaner, que un cop analitzada, l'expulsa bruscament.

Em poso a una altra fila, on una noia em crida i em remena la maleta de dalt a baix: quan obre la cremallera, la tovallola i les sabates salten disparades i em demana que tregui tots els aparells electronics, que els hi passa un aparell una mica extrany que no em diu per a que serveix, pero creuen que permet veure si la roba ha tocat les armes. Mentrestant, em pregunta on he estat, que he fet i amb qui he estat. Recordo i trec algunes de les armes memoritzades la nit anterior. Intento semblar discreta, una turista curiosa pero molt cansada. Acaba, i la maleta no tanca... prou havia costat posar-ho tot en ordre. De les maletes de ma, ni cas.

M'acompanya a fer el check-in: aquest cop, sere valenta i demano finestra. Aquest viatge em dona forces per superar aquesta estupida fobia; i ho provare. Anem a carregar la bossa en una cinta per malerials especials, no fos cas que les corretges de la bossa sénganxessin ves a saber on. M'indica cap a on he d'anar, i segueixo intentant ser simpatica. Canvio els shekels que em queden, i passo el seguent control: registre de les bosses de ma, al nivell dos. Dos noies una mica bordes s'encarreguen de desmuntar-me les dues bosses que porto, amb uan actitud bastant fastigosa. Cap pregunta, cap comentari excepte: ja pots recollir-ho tot i tirar endavant.

Ultim control: expedicio de la visa per sortir. Faig cua, i ara si que estic cansada de tant militar, tant control i tanta paranoia. Li dono el passaport, ni bona nit ni res... que us donguin a tots. La dona em mira, confirmant que el passaport es meu. Cap pregunta, m'estampa el segell a la pagina del costat i em torna la documentacio. Estic a dins de la zona internacional, i deixo enrere Palestina. Son les 5.30 a.m.