Prohibit tancar-se

A Nablus hi viuen un 670 cristians, que formen part de les mes de 145.000 persones… vamos, menys d’1% que estan dividits entre l’esglesia ortodoxa grega, la romana i l’evangelista. I als pobles propers de la ciutat, 26 persones de creensa cristiana que no tenen esglesia propera on anar a resar o celebrar qualsevol cosa, i s’han de desplasar fins aqui per fer-ho.

Es senten part de la comunitat palestina, perque han nascut aqui i alguns d’ells tambe son refugiats del 48. Per a ells es molt important viure, parlar i entendre les preocupacions de la gent, buscant la mutua entesa i treballar per a la construccio de solucions al conflicte i d’un futur en pau. Intenten ajudar, en la mesura que poden, a totes les persones que poden. Entre el 40 i el 60% de la poblacio que viu a Nablus esta per sota de la red-line (llindar de pobresa), entre els quals tambe es troben aquestes families. Estan al mateix vaixell i es senten germans de tothom: celebren el Nadal amb els musulmans i practiquen el ramada com a mostra de respecte a l’altre comunitat.

Parlo amb en J., un home gros i sense cabell que li deixa al descobert una cicatriu en tot el cap. Em mira directament als ulls –una costum molt palestina– mentre em respon a la meva gran pregunta: I la Segona Intifada, que? Recorda que al 2002, no sap qui pero s’ho imagina i em deixa entreveure la resposta, van disparar a mitja nit la fasana de l’esglesia i van calar foc a la porta de fusta, que va poder canviar gracies a la constribucio d’un home ric de Nablus. Els soldats entraven, igual que a casa seva, a l’esglesia per registrar-la sovint (tot i que gaudien d’una posicio privilegiada davant l’exercit israelia). Mira per la finestra i em senyala un petit bosc del davant: “500 persones van acampar aqui, durant la segona Intifada quan no tenien casa i vam obrir totes les nostres portes per donar-los el que podiem, menjar o aigua, tot s’hi valia. Aquella gent ho estava passant molt malament”.

Creu en el dialeg, hi creu fermament i intenta trobar solucions constructives als seus problemes: li agrada que les persones musulmanes visitin casa seva, “son els meus germans” repeteix tota l’estona, i si no parla amb ells, no pot intentar donar resposta. No vol convertir a ningu, no vol que ningu es converteixi a res sino que facin el que senten des de dins el cor. Recorda quan va rebre amenases de mort, de destruccio de l’esglesia... pero diu que no te por, i no la tindra mai. Quan fas el be, no has de patir per res; fes el que estigui a les teves mans i viu en pau. La resta vindra sola.