Nablus

Una ciutat plena de contrastos que intenta sobreviure a una situacio desesperant; per a molts, es la capital economica del West Bank, amb els seus 160.000 habitants dels quals una gran part vui dels subsidis i ajudes que l’Autoritat Nacional Palestina reparteix. Una ciutat on pots veure des del mes nou 4x4 fins al que va el burro carregat fins dalt o qui va a comprar a cavall; una ciutat que no te transports publics urbans perque la gent s’organitza per agafar taxis, pagant 20 centims el viatge (i veus que es una situacio poc sostenible quan els carrers estan tenyits de cotxes grocs i negres) o com a molt, 1 euro.

Una ciutat que te com a veins 4 camps de refugiats on hi viuen aglomerades milers i milers de persones que esperen tenir un cop de sort i prous diners com per marxar d’alla; molts d’ells, renunciant a l’esperansa de recuperar les seves llars a Jaffa o Haifa –actual territori israelia. Una ciutat de mes de 5.000 anys situada en una vall que ha comensat a creixer per la muntanya, on les cases estan enganxades l’una amb l’altre i el ritme de construccio no para. Les deixalles s’acumulen als vorals de les carreteres, a les cantonades dels carrers: no hi ha papereres ni contenidors. I si els tinguessin, on ficarien la brossa? On reciclarien els residus? Una ciutat que escolta, per tot arreu, els avisos de les mesquites per resar els 5 cops al dia i que per la nit es tenyeix de verd, el color de l’islam, omplint-se el carrer mes bonic de Nablus d’homes i parelles que passejen tranquilament entre cartells brillants, llums de neo als restaurants, olor a falafel i a sucre...

Una ciutat on les botigues surten al carrer, on el mercat esta ple de vida i colors, on els venedors et conviden a fruita mentre et treuen informacio de qui ets, d’on vens i a on vas. Una ciutat on la gent et reconeix, on encara es saluden pel carrer, on els telefons mobils no paren de sonar i on els cotxes toquen el claxon per adelantar, per cagar-se en la puta i per saludar: ordre dins el caos. Una ciutat que te un casc antic que diuen que es precios, pero que no es pot veure per la quantitat d’articles que li penjen de les parets; articles d’importacio, ja que Palestina produeix molts pocs productes i la majoria porten el segell “Made in China” i son imitacions cares de roba carissima. Una ciutat que al principi espanta i desconcerta, despres t’agrada i t’acull i, al final, et fa sentir com a casa.

Nablus es una ciutat poc cridanera pels turisme, pero molt atractiva per la vista quan aixeques el cap del taxi, en hora punta –sobre les 12- i veus com tothom creua els carrers per on sigui, perque de passos de vianants n’he vist 4 comptats, els cotxes s’aglutinen i corren a gran velocitat, els claxons tapen qualsevol altre soroll; pero la gent somriu, el taxista somriu, la vida somriu; molt atractiva per a les orelles quan escolten les comparses de cotxes celebrant un casament, com a rutina, un cada dia, o quan esculls sentir les veus que repeteixen cansons arabs que es canten a tota hora, en qualsevol moment; molt atractiva per a l’olfacte, perque tot i la gran contaminacio que l’acompanya des de les 6 del mati quan surt el sol i entra a l’habitacio que no te persianes, fa olor a pa acabat de fer, a kebabs i showarmes; molt atractiva per als sentiments quan entenen els cartells que s’enganxen a les parets, quan toquen els murals i pintades de les parets, quan et conviden a casa parlant en arab i gesticulant, quan imagines 10 anys enrere els tancs disparant i bombardejant els mateixos carrers per on ara repitjen els teus peus.