Casament

Ara fa 5 dies em va arribar a les mans una invitacio per anar a un casament; davant la meva incredulitat i les bromes que es van fer, ahir vam anar a la festa.

Arribem amb taxi a Balata Camp, a una sala de festes que hi ha just a l’entrada del camp de refugiats. Es un edifici que sembla petit de fora, pero per dins es enorme. Tan punt entrar, els homes es queden en una sala a la part d’abaix i nosaltres seguim la ruiada de dones que puja fins la segona planta. Tan punt entrem a la sala, sentim com si molts ulls se’ns clavessin a sobre nostre, com si fossim essers extranys; i potser ho som, per la manera de vestir, o potser perque som, juntament amb unes 5 dones mes, les uniques que no potser el hiyab. Busquem algu conegut i la trobem: la dona de l’A. ens fa senyals i ens apropem a la seva taula, al darrere de tot de la sala. Les cadires son de plastic, pero estan decorades amb unes teles vermelles estupendes.

Al cap de 10 minuts, posen la que suposo que es la musica tradicional de casament arab (no el tipic txan txan txa txaan!) i totes les dones s’aixequen de les cadires per veure entrar a la nuvia, vestida de blanc i el cap descobert, envolta d’unes 10 criatures que porten espelmes de color blanc. S’agafa al bras del seu marit i esta acompanyada per tota la familia, homes i dones. Arriben davant d’un escenari i tota la familia comensa a ballar, mentre les assistents aplaudeixen i animen a la familia. Aquest subidon va disminuint, les dones es van assentant a les cadires i paralnt entre elles, com si no es tractes d’una celebracio. En acabar, els nuvies pujen a dalt l’escenari, on hi ha un sofa de color blanc decorat amb llums de neo blaves, i flors blanques i verdes, que els permeten veure a tots els convidats mentre dues dones s’encarreguen de grabar-ho tot en video i de fer fotografies del moment. Els homes de la familia marxen a l’altre sala, i el nuvi es queda sol davant de les 200 dones que debem estar en aquella sala.

La familia segueix ballant fins que arriba el pastis; mentrestant, a les convidades ens ofereixen aigua o suc. Encenen unes bengales i el tallen, en rigurosa celebracio. Quan s’acaben, ballen una especie de balada amb un fons maquinero una mica extrany, i tothom mira expectant la parella. Reparteixen el pastis i la dona es cobreix el cap amb un hiyab blanc precios i els brasos amb una rebequeta blanca. Entra tota la familia de la nuvia, per felicitar-los per l’enllas, donar-los diners i fer-se la fotografia de record. En acabat, tots els homes que estaven a l’altre sala comensen a entrar –uns 200- i fan una fila, seguint un ordre estricte: familiars, amics intims, amics no tant intims i companys de feina. Un per un, es fan 4 petons i una abrasada, es diuen unes quantes coses a l’orella i “click” la fotografia pel record. Aixo dura com uns 30 minuts, mentre moltes dones, un cop acabat de menjar el pastis, s’aixequen i marxen.

Nosaltres esperem als voluntaris palestins, que son els ultims en felicitar al nuvi. En aquesta segona ronda, la nuvia no entra en les celebracions pero si en la primera, on es la familia qui dona els obsequis i abrasa als recent casats. Quan acaben, els homes fan un cercle i canten cansons, fent ballar al nuvi al mig; les dones, per la seva part, i la familia d’ella, fan un altre cercle i canten mentre la fan ballar a ella. La celebracio dura unes 2 hores i mitja, sense menjar excepte el pastis i sense begudes, excepte el suc. Tot plegat em resulta una mica shinie, una mica extrany i aburridot... pero es mes que res, un acte social on pots veure gent molt ben vestida (els mes propers a la parella) i d’altres que van amb texans i una samarreta d’estar per casa.

Tot plegat molt extrany, pero suposo que son coses del relativisme cultural. Es tracta d’entendre els perques de cada situacio, cosa que em portara un temps...