La sortida

A les 4.00 a.m. comença la tensio al cos. S´ha díntentar estar tranquila, el pitjor que pot passar es que et fiquin un numero 6 i et prohibeixin tornar al pais en 5 o 10 anys. Aixi que em fico a la cua de "Barcelona", on ens rep un noi que ens fa preguntes de seguretat: quan vaig arribar, on he estat, amb qui he estat, on he dormit, com estic (cansada, o no es evident en les meves ulleres de no dormir?) i qui m´ha fet léquipatge. Em mira, mira el passaport i... sén va.

Els nervis s'apoderen de mi, i recordo el que em van dir: no nomes et mira qui t'ha fet les preguntes, aixi que intento dissimular fent veure que estic molt cansada i tinc molta son. Torna, i em pregunta si m'han regalat coses i les porto a sobre. Perque? li pregunto; questions de seguretat, pot ser que t´hagin donat explosius... la cara, cadascu que se la imagini. Posa una enganxina amb un codi de barres darrere el passaport, i el mateix a la maleta, que la posen a dins d'un super escaner, que un cop analitzada, l'expulsa bruscament.

Em poso a una altra fila, on una noia em crida i em remena la maleta de dalt a baix: quan obre la cremallera, la tovallola i les sabates salten disparades i em demana que tregui tots els aparells electronics, que els hi passa un aparell una mica extrany que no em diu per a que serveix, pero creuen que permet veure si la roba ha tocat les armes. Mentrestant, em pregunta on he estat, que he fet i amb qui he estat. Recordo i trec algunes de les armes memoritzades la nit anterior. Intento semblar discreta, una turista curiosa pero molt cansada. Acaba, i la maleta no tanca... prou havia costat posar-ho tot en ordre. De les maletes de ma, ni cas.

M'acompanya a fer el check-in: aquest cop, sere valenta i demano finestra. Aquest viatge em dona forces per superar aquesta estupida fobia; i ho provare. Anem a carregar la bossa en una cinta per malerials especials, no fos cas que les corretges de la bossa sénganxessin ves a saber on. M'indica cap a on he d'anar, i segueixo intentant ser simpatica. Canvio els shekels que em queden, i passo el seguent control: registre de les bosses de ma, al nivell dos. Dos noies una mica bordes s'encarreguen de desmuntar-me les dues bosses que porto, amb uan actitud bastant fastigosa. Cap pregunta, cap comentari excepte: ja pots recollir-ho tot i tirar endavant.

Ultim control: expedicio de la visa per sortir. Faig cua, i ara si que estic cansada de tant militar, tant control i tanta paranoia. Li dono el passaport, ni bona nit ni res... que us donguin a tots. La dona em mira, confirmant que el passaport es meu. Cap pregunta, m'estampa el segell a la pagina del costat i em torna la documentacio. Estic a dins de la zona internacional, i deixo enrere Palestina. Son les 5.30 a.m.

Zones

Divisio territorial del West Bank per zones (arees) on els palestins tenen acces lliure, acces amb permis o sota control militar.

Al canvi d'area es on es situen els controls, anomenats check-points, militars d'Israel. En les arees israelianes, es on es troben els assentaments de colons, que justifiquen l'ocupacio militar del West Bank (Cisjordania).

Controls que, per tant, vigilien a la poblacio constantment i la tenen en condicio de setge. Actualment no es considera una situacio de guerra sino de tensio militar. L'exercit israelia, per tant, tambe controla les fronteres del West Bank a Jordania, la mes important i "legal" (si no vols creuar per les muntanyes i jugar-te-la a ser disparat) es a Jerico. Per on acaba de creuar en S., que es frances palesti: diu que vol viure en aquesta terra, i que ha tornat per quedar-s'hi perque es casa seva, amb el somni d'estudiar a la Universitat de Nablus i trobar una feina... la ideal seria al consulat frances o sent mestre d'aquesta llengua.

Cada 3 mesos se li acaba el visat, i ha de creauar fins a Jordania pagant 20 dinars (uns 25 euros) i passant pels controls de l'exercit israelia i de l'exercit jorda. Diu que es una merda, que quan no et paren uns ho fan els altres. La penultima vegada, va estar detingut 4 hores i mitja en una sala, responent preguntes del servei d'inteligencia jorda i sense beure res, perque patia que no li haguessin posat res al te. L'excusa? Si era terrorista i planejava entrar a Jordania per preparar atacs terroristes a territori israelia.

Aquest cop, 2 hores i mitja esperant al check-point israelia per tornar a entrar. Diu que l'actitud no pot ser la mateixa que amb els jordans, perque ell necessita el visat per entrar, per tenir 3 mesos mes per continuar amb la seva vida a cisjordania. Aixi que, paciencia, molta paciencia. I paciencia en tindra fins que aconsegueixi tenir una especie de doble nacionalitat: la francesa i la ID palestina, que la compulsa el govern israelia. Sempre ha de respondre les mateixes preguntes, i sentir-se observat constanment per altres militars que la seva feina nomes es observar la seva actitud mentre respon les preguntes que un altre fa; i explicar la seva vida, la seva rutina...

La terra per qui la treballa...

Azmut es un poble al costat de Nablus, de pocs habitants, la majoria dels quals son agricultors. Azmut es una zona B (d'acces de a poblacio civil pero no militar ni policies amb permis de l'exercit israelia), ja que quan s'acaben els olivers, a dalt la mutanya, hi ha un assentament de colons jueus amb una part antiga i una d'altra de nova.

Per coneixer i estimar una terra, l'has de treballar. Avui he tingut el privilegi de poder acompanyar a una familia de pagesos a collir les olives, a les afores de Azmut. Hem caminat uns 20 minuts, acompanyats d'un burro carregat fins dalt (amb les lones de plastic i el que seria el nostre esmorzar i la nostre beguda). Ens han donat 4 explicacions tecniques sobre com es cullen les olives de la manera tradicional: a la terra l'has de cuidar, no fer-li mal. Si aixi ho fas, bons seran els resultats que n'obtreguis. Ens han preguntat sobre les tecniques de conreu als nostres paisos, i la cara de panic quan els hi he explicat que existeixen maquines que agafen els olivers pel tronc i els sacsejen, ho deia tot... semblava que se'ls trencava el cor. A les 10, parada per esmorzar: he tastat el millor formatge de tot palestina, fet a casa; i el millor te, fet a foc de llenya amb una tetera carbonitzada.

Els arbres que tocavem van ser plantats despres de la segona intifada, quan molts d'ells van ser tallats o malmesos pels colons. I no es extrany, perque en les 4 hores que hem estat ajudant a la familia, han vingut 4 vegades els policies, fent preguntes i blablabla (rutines de seguretat per l'assentament). L'ultima visita ha estat un avis, a les 14.00h tots fora d'alla. I ni en broma miris a aquests homes ni als seus cotxes; prohibit desafiar. Tenen una gran extensio de terreny, i la temporada va comensar el dilluns, i se'l acaba el dijous perque no tenen mes permisos per recollir l'oliva. Per aixo, es creen unes especies de cooperatives entre tots els granjers per intentar treure el maxim d'olives en aquests pocs dies que els deixen trepitjar la seva terra.

El camp esta ple de rocs i males herbes; i potser es normal quan no ens deixen treballar la terra durant l'any, nomes a l'octubre. Es la seva terra, la de la seva familia, la que treballen els fills, els pares i els avis; la terra que haurien de poder treballar com i quan volguessin, no per un paper o sense paper, amb riscos de ser disparats des d'alguna casa o empresonament "preventiu". Questions de seguretat relatives, crec jo, quan parles de 8 agricultors que treuen les olives una a una dels arbres, les carreguen en sacs a dalt d'un burro, beuen te i s'asseuen sota els arbres per reposar i tirar-se una mica d'aigua per sobre amb uns cantirs forrats de pell.

Els nens treuen les olives de les branques mes baixes i recullen les de terra; les dones i els mes grans, treuen les de les branques mitjanes; i els mes joves o experts, pugen dalt d'una escala o a sobre el tronc. Des de baix, algu pica fort amb una bara i quan acaba, tothom sap el que ha de fer. De tant en tant, algu llensa alguna oliva per jugar a endevinar qui ha estat.

Arbres immensos i olivers joves donen "zeituns" que serviran per fer un dels olis d'oliva mes bons del mon. I discuteixen sobre l'herencia de la propietat entre els homes i les dones, perque quan estimes la terra, el demes perd importancia.

Des d'una altra perspectiva

“Algunos observadores occidentales consideran que la mujer que se cubre la cabeza, estará en una posición de inferioridad frente al hombre. No hay nada más alejado de la verdad. En el Islam, la mujer que se viste de esta manera inspira respeto, y a través de su modestia, rechaza la sumisión sexual. El mensaje que esta mujer da cuando usa la vestimenta islámica en la sociedad es: “Respétenme por quién soy. No soy un objeto sexual”.

(…) Convertir a las mujeres en objetos sexuales para satisfacción de los hombres no es liberación. De hecho, es una forma de opresión deshumanizante rechazada por el Islam. La liberación de la mujer musulmana es que sea reconocida por el contenido de su carácter y no por la exhibición de sus atributos físicos. Desde el punto de vista islámico, la mujer occidental “liberada” –quien debe ocuparse constantemente por su aspecto, su figura y su juventud para complacer a los demás– está atrapada en una suerte de esclavitud.

(…) La búsqueda de conocimiento es obligación de todo musulmán, hombre o mujer. A las mujeres se les recomienda adquirir conocimiento islámico, seguir sus carreras académicas dentro del marco del Islam y luchar por satisfacer su curiosidad intelectual. Impedir el acceso a la educación va en contra de las enseñanzas del Islam.”

El Islam es…, de Pete Seda (2006).

Casament

Ara fa 5 dies em va arribar a les mans una invitacio per anar a un casament; davant la meva incredulitat i les bromes que es van fer, ahir vam anar a la festa.

Arribem amb taxi a Balata Camp, a una sala de festes que hi ha just a l’entrada del camp de refugiats. Es un edifici que sembla petit de fora, pero per dins es enorme. Tan punt entrar, els homes es queden en una sala a la part d’abaix i nosaltres seguim la ruiada de dones que puja fins la segona planta. Tan punt entrem a la sala, sentim com si molts ulls se’ns clavessin a sobre nostre, com si fossim essers extranys; i potser ho som, per la manera de vestir, o potser perque som, juntament amb unes 5 dones mes, les uniques que no potser el hiyab. Busquem algu conegut i la trobem: la dona de l’A. ens fa senyals i ens apropem a la seva taula, al darrere de tot de la sala. Les cadires son de plastic, pero estan decorades amb unes teles vermelles estupendes.

Al cap de 10 minuts, posen la que suposo que es la musica tradicional de casament arab (no el tipic txan txan txa txaan!) i totes les dones s’aixequen de les cadires per veure entrar a la nuvia, vestida de blanc i el cap descobert, envolta d’unes 10 criatures que porten espelmes de color blanc. S’agafa al bras del seu marit i esta acompanyada per tota la familia, homes i dones. Arriben davant d’un escenari i tota la familia comensa a ballar, mentre les assistents aplaudeixen i animen a la familia. Aquest subidon va disminuint, les dones es van assentant a les cadires i paralnt entre elles, com si no es tractes d’una celebracio. En acabar, els nuvies pujen a dalt l’escenari, on hi ha un sofa de color blanc decorat amb llums de neo blaves, i flors blanques i verdes, que els permeten veure a tots els convidats mentre dues dones s’encarreguen de grabar-ho tot en video i de fer fotografies del moment. Els homes de la familia marxen a l’altre sala, i el nuvi es queda sol davant de les 200 dones que debem estar en aquella sala.

La familia segueix ballant fins que arriba el pastis; mentrestant, a les convidades ens ofereixen aigua o suc. Encenen unes bengales i el tallen, en rigurosa celebracio. Quan s’acaben, ballen una especie de balada amb un fons maquinero una mica extrany, i tothom mira expectant la parella. Reparteixen el pastis i la dona es cobreix el cap amb un hiyab blanc precios i els brasos amb una rebequeta blanca. Entra tota la familia de la nuvia, per felicitar-los per l’enllas, donar-los diners i fer-se la fotografia de record. En acabat, tots els homes que estaven a l’altre sala comensen a entrar –uns 200- i fan una fila, seguint un ordre estricte: familiars, amics intims, amics no tant intims i companys de feina. Un per un, es fan 4 petons i una abrasada, es diuen unes quantes coses a l’orella i “click” la fotografia pel record. Aixo dura com uns 30 minuts, mentre moltes dones, un cop acabat de menjar el pastis, s’aixequen i marxen.

Nosaltres esperem als voluntaris palestins, que son els ultims en felicitar al nuvi. En aquesta segona ronda, la nuvia no entra en les celebracions pero si en la primera, on es la familia qui dona els obsequis i abrasa als recent casats. Quan acaben, els homes fan un cercle i canten cansons, fent ballar al nuvi al mig; les dones, per la seva part, i la familia d’ella, fan un altre cercle i canten mentre la fan ballar a ella. La celebracio dura unes 2 hores i mitja, sense menjar excepte el pastis i sense begudes, excepte el suc. Tot plegat em resulta una mica shinie, una mica extrany i aburridot... pero es mes que res, un acte social on pots veure gent molt ben vestida (els mes propers a la parella) i d’altres que van amb texans i una samarreta d’estar per casa.

Tot plegat molt extrany, pero suposo que son coses del relativisme cultural. Es tracta d’entendre els perques de cada situacio, cosa que em portara un temps...

Prohibit tancar-se

A Nablus hi viuen un 670 cristians, que formen part de les mes de 145.000 persones… vamos, menys d’1% que estan dividits entre l’esglesia ortodoxa grega, la romana i l’evangelista. I als pobles propers de la ciutat, 26 persones de creensa cristiana que no tenen esglesia propera on anar a resar o celebrar qualsevol cosa, i s’han de desplasar fins aqui per fer-ho.

Es senten part de la comunitat palestina, perque han nascut aqui i alguns d’ells tambe son refugiats del 48. Per a ells es molt important viure, parlar i entendre les preocupacions de la gent, buscant la mutua entesa i treballar per a la construccio de solucions al conflicte i d’un futur en pau. Intenten ajudar, en la mesura que poden, a totes les persones que poden. Entre el 40 i el 60% de la poblacio que viu a Nablus esta per sota de la red-line (llindar de pobresa), entre els quals tambe es troben aquestes families. Estan al mateix vaixell i es senten germans de tothom: celebren el Nadal amb els musulmans i practiquen el ramada com a mostra de respecte a l’altre comunitat.

Parlo amb en J., un home gros i sense cabell que li deixa al descobert una cicatriu en tot el cap. Em mira directament als ulls –una costum molt palestina– mentre em respon a la meva gran pregunta: I la Segona Intifada, que? Recorda que al 2002, no sap qui pero s’ho imagina i em deixa entreveure la resposta, van disparar a mitja nit la fasana de l’esglesia i van calar foc a la porta de fusta, que va poder canviar gracies a la constribucio d’un home ric de Nablus. Els soldats entraven, igual que a casa seva, a l’esglesia per registrar-la sovint (tot i que gaudien d’una posicio privilegiada davant l’exercit israelia). Mira per la finestra i em senyala un petit bosc del davant: “500 persones van acampar aqui, durant la segona Intifada quan no tenien casa i vam obrir totes les nostres portes per donar-los el que podiem, menjar o aigua, tot s’hi valia. Aquella gent ho estava passant molt malament”.

Creu en el dialeg, hi creu fermament i intenta trobar solucions constructives als seus problemes: li agrada que les persones musulmanes visitin casa seva, “son els meus germans” repeteix tota l’estona, i si no parla amb ells, no pot intentar donar resposta. No vol convertir a ningu, no vol que ningu es converteixi a res sino que facin el que senten des de dins el cor. Recorda quan va rebre amenases de mort, de destruccio de l’esglesia... pero diu que no te por, i no la tindra mai. Quan fas el be, no has de patir per res; fes el que estigui a les teves mans i viu en pau. La resta vindra sola.

Nablus

Una ciutat plena de contrastos que intenta sobreviure a una situacio desesperant; per a molts, es la capital economica del West Bank, amb els seus 160.000 habitants dels quals una gran part vui dels subsidis i ajudes que l’Autoritat Nacional Palestina reparteix. Una ciutat on pots veure des del mes nou 4x4 fins al que va el burro carregat fins dalt o qui va a comprar a cavall; una ciutat que no te transports publics urbans perque la gent s’organitza per agafar taxis, pagant 20 centims el viatge (i veus que es una situacio poc sostenible quan els carrers estan tenyits de cotxes grocs i negres) o com a molt, 1 euro.

Una ciutat que te com a veins 4 camps de refugiats on hi viuen aglomerades milers i milers de persones que esperen tenir un cop de sort i prous diners com per marxar d’alla; molts d’ells, renunciant a l’esperansa de recuperar les seves llars a Jaffa o Haifa –actual territori israelia. Una ciutat de mes de 5.000 anys situada en una vall que ha comensat a creixer per la muntanya, on les cases estan enganxades l’una amb l’altre i el ritme de construccio no para. Les deixalles s’acumulen als vorals de les carreteres, a les cantonades dels carrers: no hi ha papereres ni contenidors. I si els tinguessin, on ficarien la brossa? On reciclarien els residus? Una ciutat que escolta, per tot arreu, els avisos de les mesquites per resar els 5 cops al dia i que per la nit es tenyeix de verd, el color de l’islam, omplint-se el carrer mes bonic de Nablus d’homes i parelles que passejen tranquilament entre cartells brillants, llums de neo als restaurants, olor a falafel i a sucre...

Una ciutat on les botigues surten al carrer, on el mercat esta ple de vida i colors, on els venedors et conviden a fruita mentre et treuen informacio de qui ets, d’on vens i a on vas. Una ciutat on la gent et reconeix, on encara es saluden pel carrer, on els telefons mobils no paren de sonar i on els cotxes toquen el claxon per adelantar, per cagar-se en la puta i per saludar: ordre dins el caos. Una ciutat que te un casc antic que diuen que es precios, pero que no es pot veure per la quantitat d’articles que li penjen de les parets; articles d’importacio, ja que Palestina produeix molts pocs productes i la majoria porten el segell “Made in China” i son imitacions cares de roba carissima. Una ciutat que al principi espanta i desconcerta, despres t’agrada i t’acull i, al final, et fa sentir com a casa.

Nablus es una ciutat poc cridanera pels turisme, pero molt atractiva per la vista quan aixeques el cap del taxi, en hora punta –sobre les 12- i veus com tothom creua els carrers per on sigui, perque de passos de vianants n’he vist 4 comptats, els cotxes s’aglutinen i corren a gran velocitat, els claxons tapen qualsevol altre soroll; pero la gent somriu, el taxista somriu, la vida somriu; molt atractiva per a les orelles quan escolten les comparses de cotxes celebrant un casament, com a rutina, un cada dia, o quan esculls sentir les veus que repeteixen cansons arabs que es canten a tota hora, en qualsevol moment; molt atractiva per a l’olfacte, perque tot i la gran contaminacio que l’acompanya des de les 6 del mati quan surt el sol i entra a l’habitacio que no te persianes, fa olor a pa acabat de fer, a kebabs i showarmes; molt atractiva per als sentiments quan entenen els cartells que s’enganxen a les parets, quan toquen els murals i pintades de les parets, quan et conviden a casa parlant en arab i gesticulant, quan imagines 10 anys enrere els tancs disparant i bombardejant els mateixos carrers per on ara repitjen els teus peus.